Per què estic fent la Via Bàltica a peu?

Laisve.jpg

(This article is also available in English)

El dia 1 de maig començo a caminar des de la torre Pikk Hermann de Tallinn amb la voluntat d’arribar, si les cames i els peus no em fallen, a la torre del castell de Gediminas a Vilnius passant pel Monument a la Llibertat que hi ha al centre de Riga. Ho faig, principalment, per la meva admiració personal cap a Estònia, Letònia i Lituània.

Acabo de tancar una etapa professional en tant que gestor de projectes del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, on juntament amb altres companys, hem estat explicant a l’opinió pública europea els motius pels quals Catalunya volia organitzar un referèndum d’autodeterminació. És en aquest context que, al llarg d’aquests darrers anys, he conegut molts estonians, letons i lituans. En les meves converses amb ells, vam veure que hi havia alguns aspectes similars entre la història de les repúbliques bàltiques i la situació política a Catalunya i és a partir d’aquestes converses que he après moltíssim de la seva història, principalment la més recent.

Hi ha molts aspectes de la seva determinació per existir com a poble, que admiro, però com a català que va participar de la Via Catalana l’any 2013 n’hi ha un que trobo particularment interessant, i és la gran cadena humana de gairebé 700 kilòmetres que es va organitzar l’any 1989, encara en era soviètica i sense internet ni mòbils. Tres pobles units, sols davant de la resta del món, superant la por i amb pocs recursos tecnològics, per un desig comú de llibertat, generant un valor sentimental enorme per a estonians, letons i lituans, que perdura encara ara.

Camino la Via Bàltica, un any abans del 30è aniversari d’aquesta fita i durant l’any del centenari de les declaracions d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània, per copsar la magnitud d’aquella gesta sobre el terreny i per aprendre més sobre aquests 3 països. Camino la via Bàltica per aprendre sobre l’empremta de la revolució cantada i els partisans que van combatre la URSS amagats als boscos, per viure de prop la digitalització d’Estònia lluny de la capital, per conèixer tot el que pugui sobre la forta aposta per crear ciutats atractives a la vegada que es manté una vida propera a la natura, per saber quin serà el nou Skype, per inspirar-me del seu compromís amb la democràcia, l’antitotalitarisme i la defensa aferrissada de la seva llibertat i identitat, alhora que mantenen les portes obertes a un món global.  I de ben segur que hi ha molts més altres aspectes que ara mateix se m’escapen però espero conèixer de prop, aspectes que no serien possibles sense l’anhel de llibertat inherent als estonians, letons i lituans.

Vull conèixer tot això i ho vull explicar, en català i en anglès, tant mentre realitzo el camí per xarxes socials, com, posteriorment, en algun format que encara no he decidit.  El seu missatge mereix ser més escoltat i llegit, per tota Europa.

No he vingut per parlar del que està passant a Catalunya, no és l’objectiu del meu viatge, he vingut per aprendre i per explicar al món el missatge de llibertat d’Estònia, Letònia i Lituània a partir de les veus que reculli pel camí. Dit això, estaré encantat de parlar sobre Catalunya amb tothom que em pregunti.

Desitjo parlar amb estonians, letons i lituans, de totes les edats i condicions socials, homes i dones, de pobles i de ciutats, descobrint així l’ànima dels seus països i aprenent sobre les vies bàltiques cap a la llibertat. Si viviu prop del trajecte de la Via Bàltica de 1989 podeu contactar amb mi per Twitter o a través del  formulari de contacte d’aquesta web. Estic segur que teniu històries interessants que contar.

A més a més, fent una recerca ràpida a Google, sembla que la Via Bàltica de 1989 només ha sigut recorreguda, a peu, abans per dos persones, el britànic Ben Nimmo l’any 2004, trigant 5 setmanes, i el letó Aivars Noviks-Grasis, que la va fer corrent l’any 2014 en només 2 setmanes. Si algú sap d’algú més feu-m’ho saber si us plau.

Començo per Estònia, com a reconeixement personal al grup de suport a Catalunya que hi ha al Riigikogu, el Parlament del país més septentrional dels tres, amb un record especial per al diputat estonià Andres Ammas, que ha mort recentment, i membre d’aquest grup.

Per tu, Andres, allà on estiguis, i per totes les altres persones d’Estònia, Letònia i Lituània que he tingut la sort de conèixer.

I per la llibertat.

Advertisements

Diplomàcia pública subestatal: 10 consells.

Jordi on Twitter
Foto feta per @HelleKettner

(This article is also available in English)

Havent tancat el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) he cregut convenient escriure, a mode de reflexió i orientació, alguns punts que l’experiència d’haver treballat a Diplocat m’ha aportat que puguin ser aprofitats en el futur, ja sigui per qui creï un nou Diplocat, es digui com es digui, ja sigui per part d’altres entitats o organismes subestatals arreu del món que vulguin dur a terme un programa de diplomàcia pública. És amb aquesta finalitat que he traduït aquest post també a l’anglès.

Sóc conscient que hi ha molta confusió al voltant del terme “diplomàcia pública”, la vicepresidenta del govern espanyol diu que les comunitats autònomes no poden fer diplomàcia pública i el Tribunal Constitucional així ho va dir. Tot i així, crec sincerament que ni Soraya Saenz de Santamaría ni el Tribunal Constitucional s’han preocupat per descobrir el significat del concepte “diplomàcia pública”, ja sigui per ignorància, cosa que em nego a pensar, ja sigui més aviat perquè els hi va bé jugar amb aquesta confusió i volen fer creure a l’opinió pública espanyola que “diplomàcia pública” és un concepte contraposat a “diplomàcia privada”.

Res més lluny de la realitat, a Diplocat ho vam explicar en un document que vam publicar a la pàgina web corporativa, ja inactiva, però que jo he recuperat i podeu consultar des d’aquest enllaç.

Resumint, hi ha moltes definicions de Diplomàcia Pública però ho podria resumir com les relacions que es porten a terme per part d’un actor internacional (govern d’un determinat territori o ciutat o fins i tot una organització), no necessàriament un estat-nació, amb l’opinió pública estrangera per tal d’avançar millor en l’estratègia de relacions internacionals o afers exteriors de l’esmentat actor. El que NO és, sens dubte, és diplomàcia convencional de govern a govern.

Amb aquesta definició us convido a verificar si les altres comunitats autònomes espanyoles estan portant a terme o no campanyes de diplomàcia pública, perquè si ho estan fent algú haurà d’explicar perquè per aquestes regions espanyoles està permès fer diplomàcia pública però no per Catalunya.

Havent fet aquest aclariment, us deixo els 10 punts, basats en els encerts i errors que hem observat i experimentat aquests anys.

1) No et desviïs mai de la missió i l’objectiu. Sembla obvi però el primer que cal tenir clar abans de desenvolupar l’estratègia és per què estem portant a terme el programa de diplomàcia pública que anem a desenvolupar, quins són els objectius i quin és el públic objectiu. Un cop ho tinguem clar molt sovint poden sortir cants de sirena de diferent tipus que ens poden desviar d’aquest objectiu o impulsar-nos a dur a terme activitats contraproduents amb la missió. Si ens desviem de la missió i l’objectiu la nostra raó de ser serà difícilment justificable en les avaluacions posteriors que fem de les activitats portades a terme.

2) Siguis creïble. Un altre punt que sembla obvi però que es pot ignorar sovint en el dia a dia. El nostre relat no serà creïble si al darrera no hi ha mesures reals, tangibles, comprovables, que donen solidesa i veracitat al nostre relat. En el cas de Catalunya, per exemple, difícilment podem dir que Catalunya està compromesa amb el benestar animal perquè hem prohibit les curses de braus quan, al mateix temps, s’organitzen bous embolats en alguns punts del territori. Ja sé que no està clar si l’animal pateix o no en aquests esdeveniments però vist des de fora del país aquesta no és una imatge que d’entrada generi una associació amb amor i respecte pels animals.

3) Ofereix el màxim de veus. Enllaçat amb el punt anterior, és especialment important quan portem a terme programes de diplomàcia pública amb un clar contingut de naturalesa política, no necessàriament compartit per una clara majoria de la societat. En el cas català, un cop més com a exemple, les enquestes deien clarament que un 80% de la població catalana està a favor d’una consulta política per resoldre l’encaix territorial, però en tant que la societat està dividida sobre si la independència és o no la solució, és convenient que els programes incloguin l’oportunitat d’oferir al públic objectiu punts a favor i en contra d’aquesta idea, només d’aquesta manera la nostra organització serà respectada com una bona referència, com era el cas amb Diplocat.

4) Cada país requereix una estratègia diferent. Aquella estratègia i canal de transmissió que serveix per a l’Orient Mitjà possiblement no sigui la més adequada per a l’Amèrica Llatina, fins i tot es pot donar el cas que dins la mateixa Europa l’estratègia per a, per exemple, Portugal, haurà de ser completament diferent a la de Polònia no només degut a un context polític, social i mediàtic absolutament diferent sinó també al fet que els interessos que el teu territori o organització té a Portugal poden ser completament diferents als que es tenen a Polònia.

5) Tingues en compte la teva diàspora…però no necessàriament treballaràs amb ella. En tot pla de diplomàcia pública és important saber qui és la teva diàspora al país o territori objecte d’un programa, caldrà saber si tenen bones relacions amb els agents polítics, socials i mediàtics del país on resideixen o si, pel contrari, alguns d’ells tenen una reputació negativa i apropar-nos a ells pot suposar un contratemps a la nostra estratègia. En tot cas, sigui com sigui, el que no es pot fer és ignorar d’entrada la diàspora en qualsevol definició d’estratègia de diplomàcia pública.

6) Treballaràs amb actors interns.  De la teva organització, país o territori, per tal d’enriquir l’estratègia i fer-la més atractiva, buscant sinergies entre els actors. Si ets una universitat incorporaràs, per exemple, als estudiants, si ets una ciutat donaràs veu als barris, si ets un ens subestatal buscaràs, entre d’altres, donar veu al món municipal i econòmic, com més lluny de la capital millor.

7) Recordaràs que el teu públic objectiu és a l’exterior. Molt vinculat al primer punt, pot haver-hi moments en els que confonguem el fet de treballar amb els actors interns que menciono en l’anterior punt amb el fet de creure que ells són també el nostre públic objectiu.  En cap cas, més enllà de les necessàries mesures d’accountability que es puguin requerir de forma periòdica. Si fem diplomàcia pública ens dediquem només al públic exterior, sembla una obvietat però cal deixar-ho clar. El que estarem fent són relacions públiques, però no diplomàcia pública.

8) La diplomàcia pública del segle XXI és bidireccional. Si, és cert, la diplomàcia pública permet fer arribar el nostre missatge a l’opinió pública exterior, però també suposa un important exercici d’escoltar allò que els actors exteriors ens volen dir. S’ha acabat ja el temps de la guerra freda quan es va crear el concepte de diplomàcia pública, un missatge clarament unidireccional a dia d’avui no seria diplomàcia pública sinó propaganda.

9) Innovaràs constantment. És vàlid per qualsevol organisme que porti a terme accions de diplomàcia pública però ho és especialment important si no es tracta d’un actor estatal. Els actors estatals tenen un pressupost major i una imatge de marca superior als altres actors però, generalment, solen estar més limitats pel que fa a les accions a dur a terme pel fet d’haver de seguir uns protocols d’actuació més estrictes degut a la seva estructura més vertical. Els organismes petits, amb menor pressupost, tenen més llibertat per innovar i, si volen aconseguir visibilitat és un aspecte que no poden deixar de costat.

10) I tot això…per obtenir resultats a mig i llarg termini. És així de cert, la diplomàcia pública dóna resultats però aquests, a excepció d’aquells que es portin a terme en l’àmbit de la premsa i les xarxes socials, no solen donar resultats fins al mitjà i llarg termini. Es tracta de cultivar relacions de confiança amb actors exteriors que no donen el seu fruit de forma immediata. Però tot i així no es poden menystenir, avui en dia tothom fa diplomàcia pública, i no fer-ne suposa quedar-se fora de la cursa.

5 recursos web per preparar una visita turística a les Terres de l’Ebre

Terra Alta“Vull visitar les Terres de l’Ebre. On vaig? Per on començo? Què m’aconselles?”

Sovint com a Ebrenc resident a Barcelona em fan aquestes preguntes. És difícil respondre amb una única resposta ja que depèn en bona mesura dels gustos de cadascú i de l’època de l’any en la qual s’hi vol anar. El que està clar és que gairebé segur guardareu un bon record després de visitar el sud de Catalunya.

Per tal de facilitar la cerca personalitzada, he decidit recopilar 5 recursos web aquí que espero que us resultin útils. Si creieu que hi ha algun aspecte que estic ignorant si us plau feu-m’ho saber.

1. El punt de partida. La web del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona

La millor web de turisme a les Terres de l’Ebre que hi ha a dia d’avui és la del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona a les Terres de l’Ebre. Punt.  És de les poques webs de turisme que ofereix una visió global del territori, des de la Palma d’Ebre fins a la Sénia, de la Pobla de Massaluca a Sant Jaume d’Enveja, amb una presentació gràficament molt atractiva amb predomini de la fotografia de paisatges, un dels grans atributs de les Terres de l’Ebre (però no el principal, tal i com explico al punt següent)

Està en 7 idiomes, el rus i el neerlandès entre els quals, la qual cosa et dóna una idea de qui visita el territori.

Et permet buscar informació sobre el tipus d’activitat que vols fer així com també pots explorar els diferents tipus d’allotjament. També hi ha una agenda d’esdeveniments però, sincerament, crec que la web de la qual escriuré a continuació ho fa millor en aquest aspecte.

Com a punt més crític, no entenc perquè no es poden obrir finestres en paral·lel pitjant amb el botó dret del ratolí, és una de les poques webs que conec on no es permet això. Aquesta barrera fa que l’exploració de la web sigui més lenta del que seria desitjable.

Dit això, a mi personalment el que més m’agrada d’aquesta web és el seu canal Youtube, on podreu veure grans vídeos de viatge a les Terres de l’Ebre amb diferents segmentacions, que sens dubte us generaran interès per descobrir el sud de Catalunya.

2. Per trobar el tresor de l’Ebre, consulteu Surtdecasa.cat.

Heu sentit a parlar dels paisatges al voltant del tram baix de l’Ebre, les planes deltaiques amb els seus ocells, les postes de sol des de la platja del Trabucador, les cales de sorra amb aigües transparents de l’Ametlla de Mar, les vinyes de la Terra Alta enmig de paisatges picassians o arribar a Miravet en barca pel riu. Heu sentit a parlar també de l’excel·lència de la seua gastronomia.

És cert, estem parlant d’un lloc excepcional, però el veritable tresor de les Terres de l’Ebre és la seua gent, que heu de conèixer. I on es coneixen els ebrencs? Doncs a molts llocs, però sens dubte el lloc més fàcil és anar als actes populars on van els ebrencs. I per saber que hi ha a l’agenda de TOT el territori no hi ha cap web millor que la de Surtdecasa.cat.

Molt probablement si llegiu això des d’algun punt de Catalunya fora de l’àrea metropolitana de Barcelona ja coneixeu Surtdecasa.cat, ja que en pocs anys s’ha consolidat com la principal agenda online d’oci i de lleure del territori català fora de Barcelona. Però el que possiblement no sabeu és que aquesta web va veure la seua 1a edició a les Terres de l’Ebre. Un producte 100% ebrenc amb el qual no podeu anar errats per preparar la vostra visita a la Catalunya meridional.

3. Som Reserva de la Biosfera. Empreses certificades pel COPATE.

Poca gent sap, fins i tot a les mateixes Terres de l’Ebre, que les comarques del Montsià, Baix Ebre i Terra Alta, així com la meitat sud de la Ribera d’Ebre, són part d’una reserva de la Biosfera de la UNESCO des de l’any 2013. De la mateixa manera que ho és l’illa de Menorca o el Parc Natural del Montseny, per citar dos exemples geogràficament propers.

Des del moment de la seua creació al territori es va tenir clar que aquesta distinció internacional no havia de ser un fre al creixement econòmic del territori sinó tot el contrari, hauria de permetre donar un valor afegit als productes i serveis que s’hi generen. En efecte, la paraula “reserva” pot generar confusió, però la realitat és que el 80% del territori ebrenc ha rebut aquesta distinció pel compromís en harmonitzar la conservació de la diversitat biològica i cultural amb el desenvolupament econòmic i social a través de la relació de les persones amb la natura.

En l’actualitat ja hi ha 129 empreses de les Terres de l’Ebre que comercialitzen els seus productes amb el segell de qualitat de la Reserva de la Biosfera, una distinció que lliura l’ens gestor de la Reserva, el COPATE (Consorci de Polítiques Ambientals de les Terres de l’Ebre). Consumir productes o serveis d’aquestes empreses suposa apostar per la potenciació de les activitats econòmiques tradicionals i la nova economia social en el marc de la sostenibilitat de les Terres de l’Ebre. Podeu veure quines empreses són en aquest llistat elaborat pel mateix COPATE.

4. La via verda de les Terres de l’Ebre. Pedalant per túnels

És sens dubte un dels grans recursos turístics de les Terres de l’Ebre i un dels que genera clarament més interès fora del territori, segurament degut al fet que a Catalunya només hi ha una altra via verda de similar longitud, a Girona.

Per la via verda de les Terres de l’Ebre només s’hi pot circular a peu, a cavall o en bicicleta, ve des de l’Aragó i arriba fins a Tortosa després de passar per no menys de 20 túnels, per diverses antigues estacions de tren ara convertides en punt de servei (bars, albergs i lloguers de bicicleta) i fins i tot per un punt de bany d’aigües interiors, el santuari de la Fontcalda.

La via verda està gestionada pels consells comarcals del Baix Ebre i la Terra Alta i és a les seues pàgines web on trobareu la millor i més extensa informació sobre aquest recorregut turístic.

5. L’Ebre navegable. No tan senzill com sembla, però no per això us ho heu de perdre

És allò que tothom té al cap quan pensa en l’extrem sud de Catalunya, la presència d’un gran riu en el seu tram final, un riu que marca el caràcter del territori i li dóna identitat. El que ja no tothom té tant clar és si aquest riu és navegable o no. Ho és, però malauradament navegar per l’Ebre no és tan senzill com ho és pels grans rius del centre d’Europa degut principalment a l’estiatge que pateix l’Ebre, als pantans i, no menys important, a la presència d’espècies invasores a les que les hi encanta enganxar-se a les embarcacions i escampar-se per tot el tram del riu posant en risc la diversitat ecològica autòctona.

Navegar per l’Ebre amb els propis mitjans que es puguin tenir és encara més complicat si tenim present que l’autoritat reguladora de Tortosa cap a baix és Costes (El Ministeri de Foment) mentre que riu amunt de Tortosa qui regula la navegació és la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

A la web Ebre Navegable, de l’IDECE (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre, organisme que executa el manteniment i la promoció de la via navegable a l’Ebre) trobareu informació sobre els requisits per navegar per l’Ebre i l’obertura i tancament de la temporada.

Si no us voleu complicar i preferiu navegar amb els recursos ja existents a les Terres de l’Ebre podeu trobar llaguts turístics a Tortosa, Benifallet i Ascó, embarcacions a Deltebre que arriben fins la desembocadura o llogar caiacs per baixar per l’Ebre per la Ribera d’Ebre. Podeu consultar la web del Patronat de Turisme esmentada al primer punt per trobar informació sobre les empreses que ofereixen aquests serveis.

Extra. 6. Els nostres territoris germans del Matarranya i Baix Maestrat.

He dit que escriuria 5 punts, però no podia deixar de mencionar el fet que les Terres de l’Ebre són un territori cruïlla que fa frontera amb la comarca del Matarranya a l’Aragó i la del Baix Maestrat a València. Amb aquestes comarques no només compartim una mateixa manera de parlar el català, compartim sovint també trets històrics i culturals que ens uneixen.

Es fa difícil entendre l’Ebre deslligat dels territoris que hi ha més a l’oest del riu Algars i més al sud del riu Sénia, per això us convido a què valoreu, si aneu fins l’Ebre i teniu curiositat, a visitar la comarca del Matarranya a la Franja de Ponent i localitats del Baix Maestrat com Vinaròs i el seu carnaval del febrer, Benicarló on es fan les falles més properes a Catalunya i, sobretot Peníscola i la seva fortalesa templera d’origen musulmà al costat del mar, escenari cinematogràfic de primer ordre.