Why am I walking the Baltic Way?

Laisve

(This article is also available in Catalan)

On May the first I start walking from the Pikk Hermann tower in Tallinn with the aim of arriving, if my legs and feet do not fail me, at the Gediminas Tower in Vilnius, going through Riga and past its central Freedom Monument on the way. I am doing this, mainly, for everything that I admire about Estonia, Latvia and Lithuania.

I have just finished my work as a project manager of the Public Diplomacy Council of Catalonia, where, along with other colleagues, we have spent years explaining to the European public opinion the reasons why Catalonia wanted to organize a referendum on self-determination. It is in this context that, over these last few years, I have met many Estonian, Latvian and Lithuanian citizens. In my conversations with them, we saw there were a few particular similarities between the history of the Baltic republics and the political situation in Catalonia, and it is thanks to these conversations that I learned a lot from their history – especially their most recent history.

There are many aspects of their determination to exist as a people which I admire, but as a Catalan that participated in the Catalan Way in 2013 there is one that I find particularly interesting, and it is the great human chain of almost 700 kilometres organized in 1989, whilst they were still living in the Soviet era and without internet or mobile phones. Three nations holding hands together, but alone in front of the rest of the world, overcoming fear and with very few technological resources;  coming together for a common desire for freedom, generating a huge sentimental value for the Estonians, Latvians and Lithuanians, which is still alive and well today.

I am walking the Baltic Way, one year before the 30th anniversary of this milestone and during the centenary year of the Estonian, Latvian and Lithuanian declarations of independence, to appreciate the magnitude of that feat on the ground and to learn more about these three countries. I am walking the Baltic Way to learn about the imprint on our current days of the singing revolution and the partisans who hid in the woods to fight against the USSR, to live close-up and experience the digitalization of Estonia far away from the capital city, to find out as much as possible about the work they carry out creating attractive cities while maintaining a way of life close to nature, to discover what the new Skype will be, to inspire myself with their commitment to democracy, anti-totalitarianism and the committed defence of their freedom and identity, while, at the same time, keeping their doors open to a global world. Surely there are many more other interesting aspects unknown to me at the moment which I hope to learn about closely, aspects that would not be possible without the longing for freedom inherent in the Estonians, Latvians and Lithuanians.  I want to get to know all this and I want to explain it, in Catalan and in English, both while walking the Baltic Way through social media, and later in a format that I have not decided on yet. Their message deserves to be heard and read, all over Europe.

I have not come to the Baltic area to talk about what is happening now in Catalonia, it is not the purpose of my trip. I have come to learn and to explain to the world the message of freedom from Estonia, Latvia and Lithuania coming from the voices that I meet along the way. Having said that, I will be happy to talk about Catalonia with anyone who asks me, of course.

I would like to speak with Estonian, Latvian and Lithuanian citizens, men and women, of all ages and social conditions, living either in villages or cities, to discover the soul of your countries and learn about the Baltic ways towards freedom. If you live close to the 1989 Baltic Way, you can contact me via Twitter or through the contact form on this website. I’m sure you have interesting stories to tell.

In addition to that, by making a quick search on Google, it seems that the 1989 Baltic Way has only been walked by two people so far; the Brit, Ben Nimmo, in 2004, taking 5 weeks, and the Latvian, Aivars Noviks-Grasis, who did it running in 2014 in just 2 weeks. If anyone knows about someone else, please let me know.

I am starting in Estonia, as a personal recognition to the Catalonia support group in the Riigikogu, the Parliament of the northernmost of the three countries, with a special thought for the Estonian MP Andres Ammas, who recently passed away, and was a member of this group.

For you, Andres, wherever you are, and for all the other people from Estonia, Latvia and Lithuania that I have been lucky to meet.

And for freedom. Vabaduse eest. Par brīvību. Už laisvę

Advertisements

Per què estic fent la Via Bàltica a peu?

Laisve.jpg

(This article is also available in English)

El dia 1 de maig començo a caminar des de la torre Pikk Hermann de Tallinn amb la voluntat d’arribar, si les cames i els peus no em fallen, a la torre del castell de Gediminas a Vilnius passant pel Monument a la Llibertat que hi ha al centre de Riga. Ho faig, principalment, per la meva admiració personal cap a Estònia, Letònia i Lituània.

Acabo de tancar una etapa professional en tant que gestor de projectes del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, on juntament amb altres companys, hem estat explicant a l’opinió pública europea els motius pels quals Catalunya volia organitzar un referèndum d’autodeterminació. És en aquest context que, al llarg d’aquests darrers anys, he conegut molts estonians, letons i lituans. En les meves converses amb ells, vam veure que hi havia alguns aspectes similars entre la història de les repúbliques bàltiques i la situació política a Catalunya i és a partir d’aquestes converses que he après moltíssim de la seva història, principalment la més recent.

Hi ha molts aspectes de la seva determinació per existir com a poble, que admiro, però com a català que va participar de la Via Catalana l’any 2013 n’hi ha un que trobo particularment interessant, i és la gran cadena humana de gairebé 700 kilòmetres que es va organitzar l’any 1989, encara en era soviètica i sense internet ni mòbils. Tres pobles units, sols davant de la resta del món, superant la por i amb pocs recursos tecnològics, per un desig comú de llibertat, generant un valor sentimental enorme per a estonians, letons i lituans, que perdura encara ara.

Camino la Via Bàltica, un any abans del 30è aniversari d’aquesta fita i durant l’any del centenari de les declaracions d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània, per copsar la magnitud d’aquella gesta sobre el terreny i per aprendre més sobre aquests 3 països. Camino la via Bàltica per aprendre sobre l’empremta de la revolució cantada i els partisans que van combatre la URSS amagats als boscos, per viure de prop la digitalització d’Estònia lluny de la capital, per conèixer tot el que pugui sobre la forta aposta per crear ciutats atractives a la vegada que es manté una vida propera a la natura, per saber quin serà el nou Skype, per inspirar-me del seu compromís amb la democràcia, l’antitotalitarisme i la defensa aferrissada de la seva llibertat i identitat, alhora que mantenen les portes obertes a un món global.  I de ben segur que hi ha molts més altres aspectes que ara mateix se m’escapen però espero conèixer de prop, aspectes que no serien possibles sense l’anhel de llibertat inherent als estonians, letons i lituans.

Vull conèixer tot això i ho vull explicar, en català i en anglès, tant mentre realitzo el camí per xarxes socials, com, posteriorment, en algun format que encara no he decidit.  El seu missatge mereix ser més escoltat i llegit, per tota Europa.

No he vingut per parlar del que està passant a Catalunya, no és l’objectiu del meu viatge, he vingut per aprendre i per explicar al món el missatge de llibertat d’Estònia, Letònia i Lituània a partir de les veus que reculli pel camí. Dit això, estaré encantat de parlar sobre Catalunya amb tothom que em pregunti.

Desitjo parlar amb estonians, letons i lituans, de totes les edats i condicions socials, homes i dones, de pobles i de ciutats, descobrint així l’ànima dels seus països i aprenent sobre les vies bàltiques cap a la llibertat. Si viviu prop del trajecte de la Via Bàltica de 1989 podeu contactar amb mi per Twitter o a través del  formulari de contacte d’aquesta web. Estic segur que teniu històries interessants que contar.

A més a més, fent una recerca ràpida a Google, sembla que la Via Bàltica de 1989 només ha sigut recorreguda, a peu, abans per dos persones, el britànic Ben Nimmo l’any 2004, trigant 5 setmanes, i el letó Aivars Noviks-Grasis, que la va fer corrent l’any 2014 en només 2 setmanes. Si algú sap d’algú més feu-m’ho saber si us plau.

Començo per Estònia, com a reconeixement personal al grup de suport a Catalunya que hi ha al Riigikogu, el Parlament del país més septentrional dels tres, amb un record especial per al diputat estonià Andres Ammas, que ha mort recentment, i membre d’aquest grup.

Per tu, Andres, allà on estiguis, i per totes les altres persones d’Estònia, Letònia i Lituània que he tingut la sort de conèixer.

I per la llibertat.