Category: Diplomàcia Pública

10 coses que he après cursant el Màster en Formació del Professorat

Tot just acabo de sortir de defensar el meu Treball Final de Màster, salutacions especials a Casado i Cifuentes, i he cregut convenient explicar què he après d’aquests 9 mesos que he tornat a passar per les aules universitàries, compartint espais i vivències amb els futurs professors d’ESO, Batxillerat, cicles formatius i Escoles Oficials d’Idiomes. Més enllà del contingut acadèmic i les corresponents competències docents, que també n’he après.

Aquest exercici de reflexió, em serveix, per una part, per donar continuïtat a aquest blog, que tenia aturat des de fa un any. Per una altra part, voldria donar la meva visió personal del que crec que és millorable d’aquest màster i a la vegada allò que he trobat inspirador. Finalment i no menys important, quins punts he trobat en comú entre el món de l’educació i el món al que m’he dedicat professionalment els darrers anys, el de la diplomàcia pública.

Què trobo millorable?

1) Presencialitis. M’estendré bastant en aquest punt perquè és el que m’ha afectat més com a resident al sud de Catalunya. Vaig decidir inscriure’m a la URV, en primer lloc, per ser la universitat presencial més propera al meu lloc de residència durant els darrers mesos de 2018 i principis de 2019, Tortosa, i en segon lloc perquè tenia una experiència prèvia amb les universitats a distància que no em van convèncer, per trobar a faltar l’element d’interacció humana. Considero que és precisament ara quan estem més connectats que mai que necessitem més veure la gent cara a cara. Som animals socials i la digitalització no substituirà aquest element.

Desconec si el que explicaré es dóna també a les altres universitats públiques catalanes i per tant parlo pel que he vist a la URV.

Tot i el meu interès per rebre classes presencials i l’esforç que suposava el desplaçament sovint entre Tortosa i Tarragona, sabent que molts alumnes del màster venien des de l’àrea metropolitana de Barcelona, Lleida o les Terres de l’Ebre, com és el meu cas, sabent també que molts de nosaltres treballàvem a la vegada que portàvem endavant el màster i sabent també de la poca riquesa a nivell pràctic que oferien les classes magistrals (en parlo més endavant), d’assistència no obligatòria, considero que tanta classe presencial no calia. Molta informació s’hagués pogut facilitar amb lectures obligatòries a partir de les quals es podrien haver fet treballs i així evitar els exàmens a finals de curs (també en parlo en un punt posterior). Tampoc considero que cal ser tan estricte amb l’assistència al 80% dels seminaris ni donar tanta importància als treballs en grup. No era fàcil per molts de nosaltres trobar-nos presencialment per fer treballs, tots a la vegada. A tall d’exemple, al meu grup habitual tres persones treballaven, una, que també treballava, venia des de Barcelona i una altra acabava de ser mare.

Precisament, en aquella assignatura on SÍ que era interessant organitzar sessions presencials, la d’Orientació Professional i Ciutadania, era precisament on més seminari digital hi havia.

A la presencialitis s’hi contraposa el fet que sent resident a Tortosa podia encarregar els meus llibres de consulta al Campus Terres de l’Ebre de la URV, fent-los venir des d’altres biblioteques universitàries d’arreu de Catalunya. Això ho he valorat positivament, però considero que es pot donar més joc al fet que la URV és un campus estès per diferents comarques del sud de Catalunya. Sescelades no està precisament molt ben connectat amb transport públic per als residents fora de Tarragona.

2) Desconnexió Universitat – Món laboral. Durant el desenvolupament del màster s’han anat  succeint notícies al voltant del món de l’ensenyament que ningú es preocupava de comentar-nos durant les classes i, si ho feien, era a títol personal i remarcant que “això no és contingut del màster”. Aquesta desconnexió es feia palesa sobretot en l’assignatura d’orientació professional i ciutadania pels motius que he comentat en el punt anterior. Personalment considero que tinc prou informació de com s’accedeix laboralment al món de la docència a Catalunya, però molts dels meus companys ho desconeixen completament. Ningú ens va comentar res, per exemple, del nou sistema d’accés a la borsa d’ensenyament de la Generalitat, implementat el passat mes de març. És precisament per tenir informació de primera mà i poder debatre sobre la mateixa el que fa atractiu un curs presencial per sobre d’un curs a distància o per internet.

3) “Fes el que jo digui, no facis el que jo faig”. Es tracta d’un punt que sense cap mena de dubte alguns companys en poden parlar millor que jo. Ho resumiré breument: Si es pretén que els professors de secundària a Catalunya avaluïn per competències, i no per continguts com s’ha fet fins ara, si es pretén que es treballi per projectes i que l’avaluació sigui continua, llavors quin sentit té que el 50% de la nota final de la major part de les assignatures sigui un examen tipus test, on cada error restava punts, de continguts purament científics molts dels quals tenen poca aplicació pràctica en el camp de la docència per a algú que s’està tot just introduint en aquest món?

4) Excessiu pes de la recerca acadèmica en un màster habilitador. Punt vinculat a l’anterior. Se suposa que la major part dels alumnes es volen dedicar després a la docència, i no a la investigació. En aquest sentit, en algunes assignatures m’he sentit més preparant-me per un doctorat que adquirint competències docents.

 

Què he trobat inspirador?

5) Uns professors entregats. L’esforç per part d’alguns professors, per assegurar-se que poguéssim fer pràctiques en una gran selecció de centres educatius, tot i els problemes que hi ha ara mateix en aquest àmbit, així com la dedicació que han tingut per deixar la seva empremta en nosaltres, tot i les males condicions econòmiques en les que són contractats, és un dels millors records que m’emporto del màster. A mode d’exemple, reconec que quan vaig començar a fer el màster per a mi “avaluar” era només deures a casa i proves escrites a finals de trimestre, ara sé que és molt més que això, moltíssim més.

6) La preparació dels meus companys de màster. Tot i les dificultats per establir xarxes de confiança entre els alumnes, degut principalment a la divisió per especialitat, però també a l’origen geogràfic divers de molts de nosaltres i a la necessitat de compaginar la vida acadèmica amb la professional, en el poc temps que he pogut interactuar amb els meus companys he vist gent jove, al voltant dels 20 i pocs anys, molt preparada, molt il·lusionats per ser grans professionals de l’educació i amb un gran sentit de la solidaritat entre ells. Però sobretot em quedo amb el sacrifici de moltes hores de son i de lleure de molts d’ells per tal de poder portar endavant una feina per pagar el màster i a la vegada suportant la càrrega lectiva en un únic any, en contra de les recomanacions de la direcció del màster, al principi del mateix, que recomanava fer el màster al llarg de dos o tres anys si estàvem treballant.

7) Resiliència de la universitat pública catalana. La universitat pública catalana, si més no la URV, no està passant pel seu millor moment a nivell financer, així ho reconeixia la rectora en una entrevista recent i apuntava directament com a causant d’aquesta situació el fet que a Catalunya no tingui pressupostos aprovats pel Parlament. En aquest context, i sense treure importància als primers quatre punts comentats, organitzar i portar endavant un màster amb 150 alumnes, per part de la direcció del mateix i de la universitat, és un fet que mereix el seu degut reconeixement.

 

Què he trobat en comú amb el món de la diplomàcia pública?

Les condicions personals amb les que vaig començar el màster no són les mateixes en les que l’acabo. El meu futur professional immediat passa pel camp de la diplomàcia pública, és per això que he fet un exercici de vincular el que he après durant el màster amb aquest camp, on hi ha més punts en comú del que pot semblar.

8) El treball cooperatiu fa efectiu els instruments digitals. És una de les principals conclusions del meu treball final de màster, on he investigat a petita escala sobre l’efectivitat de la introducció de Google My Maps a 4t d’ESO per generar competències en orientació espacial i interpretació de l’escala. Tot i que l’estudi té les seves limitacions, la principal conclusió a la qual he arribat és que els instruments digitals com Google My Maps, per si sols, no asseguren l’aprenentatge de competències en interpretació de mapes. En canvi, tot sembla apuntar, tot i que caldria més evidència científica, que si els estudiants porten a terme activitats en les quals es necessiten mútuament  per poder desenvolupar satisfactòriament la tasca, l’aprenentatge de les corresponents competències està més assegurat.

Per la seva part, en l’àmbit de la diplomàcia pública del segle XXI sabem que els instruments introduïts en els darrers 10 anys en el camp de l’anomenada “diplomàcia digital”, Facebook, Instagram, Youtube però, sobretot, Twitter, de poc serveixen si no hi ha una estratègia d’acompanyament dels objectius generals de política exterior, és a dir, són útils, però com a part de l’objectiu general, l’instrument de “per se” no soluciona els problemes, i per tant cal que qui s’ocupa de comunicació digital estigui en permanent treball de coordinació amb les altres àrees de la política exterior.

Més concretament si ens volem fixar en el valor que la diplomàcia digital genera aquest es troba sobretot en les interaccions entre els caps d’estat, govern i ministres entre ells, generant valor a la xarxa, tal com diferents experts com Andreas Sandre o Matthias Lüfkens assenyalen, més que no pas en les piulades o missatges unidireccionals que puguin emetre. En definitiva, en l’educació, com en la diplomàcia pública, el valor dels instruments digitals rau en la feina cooperativa que es faci amb els mateixos.

9) Les necessitats educatives específiques o la riquesa de la diversitat. Un dels temes centrals amb el qual més incís es fa al llarg del màster, juntament amb l’acció tutorial, és l’àmbit de les Necessitats Educatives Específiques o NESE, un concepte, que s’engloba dins de l’àmbit de l’atenció a la diversitat a l’aula, del qual jo no n’havia sentit a parlar abans de cursar el màster. En efecte, la Generalitat de Catalunya, a partir del decret 150/2017, desplega un model d’escola inclusiva on tothom ha de compartir aula amb tothom, per entendre això cal conèixer el context, amb  una elevada segregació escolar. El decret té moltes implicacions i s’està implementant amb dificultats, però he trobat interessant la importància que se li dóna al màster, per part de gairebé tots els professors. En aquest nou escenari la diversitat es considera un fet valuós que enriqueix el grup.

En l’àmbit de la diplomàcia pública del segle XXI sabem, per exemple, que a major riquesa de veus ofereix una estratègia de diplomàcia pública cap al públic exterior, més creïble i impactant serà aquesta estratègia. La diversitat enriqueix i els governs han de saber, com diu Cull (2019), quin col·lectiu específic del públic intern serveix millor per arribar a cert col·lectiu extern i per tant cal que aquest col·lectiu intern rebi una determinada capacitació i formació. És una tasca fàcil? No, no ho és, com tampoc ho és gestionar aules diverses, però el resultat només pot ser positiu per al conjunt de la societat en l’educació, per al diàleg bilateral internacional que es pretén establir en l’àmbit de la diplomàcia pública.

10)L’avaluació inicial o la importància d’escoltar. Acabo els meus deu punts amb el que possiblement hauria d’haver estat el primer de tots. No es pot dur a terme una correcta programació didàctica en una aula específica si abans no sabem quin és el punt de partida del grup. Per saber-ho es pot parlar amb altres professors d’anys anteriors, es poden encarregar deures només començar (possiblement el que s’ha d’evitar més), es pot fer una enquesta o es pot fer un joc simulació de rol, els mètodes són molts i molt variats, no els menciono tots però el missatge és clar, cal saber qui són els alumnes que tens al davant just quan comença el curs mitjançant l’anomenada avaluació inicial, punt de partida de la programació.

De la mateixa manera, en diplomàcia pública, i tal com recorda Cull (2019), hi ha una activitat que és més important que qualsevol altra, i aquesta activitat és escoltar. Escoltar per saber qui és el públic al qual et vols adreçar, quines són les seves inquietuds, què esperen de tu i quin missatge o activitat tindrà més bona acollida i serà més creïble. Escoltar també per evitar ser considerat com a propaganda, en quan generes una interrelació bidireccional, diferent del que es feia, per exemple, durant la guerra freda, o amb les diferents campanyes de fake news que es porten a terme en l’actualitat.

BONUS (Punt extra)

11) Aprofita les oportunitats. Molta gent de la meva generació, tot just acabada la llicenciatura, es va treure el Certificat d’Aptitud Pedagògica que hi havia prèviament al Màster. En el seu moment vaig considerar que tenia altres prioritats formatives i no vaig fer-lo. 18 anys més tard he acabant fent el màster, aprofitant el fet d’estar a l’atur quan el vaig començar.

Resumint: Si mai us passen oportunitats pel davant, no les desaprofiteu, tingueu 22 o 40 anys.

 

Referències:

Cull, Nicholas J. (2019). Public Diplomacy: Foundations for Global Engagement in the Digital Age. Polity Press.

Diplomàcia pública subestatal: 10 consells.

Jordi on Twitter
Foto feta per @HelleKettner

(This article is also available in English)

Havent tancat el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) he cregut convenient escriure, a mode de reflexió i orientació, alguns punts que l’experiència d’haver treballat a Diplocat m’ha aportat que puguin ser aprofitats en el futur, ja sigui per qui creï un nou Diplocat, es digui com es digui, ja sigui per part d’altres entitats o organismes subestatals arreu del món que vulguin dur a terme un programa de diplomàcia pública. És amb aquesta finalitat que he traduït aquest post també a l’anglès.

Sóc conscient que hi ha molta confusió al voltant del terme “diplomàcia pública”, la vicepresidenta del govern espanyol diu que les comunitats autònomes no poden fer diplomàcia pública i el Tribunal Constitucional així ho va dir. Tot i així, crec sincerament que ni Soraya Saenz de Santamaría ni el Tribunal Constitucional s’han preocupat per descobrir el significat del concepte “diplomàcia pública”, ja sigui per ignorància, cosa que em nego a pensar, ja sigui més aviat perquè els hi va bé jugar amb aquesta confusió i volen fer creure a l’opinió pública espanyola que “diplomàcia pública” és un concepte contraposat a “diplomàcia privada”.

Res més lluny de la realitat, a Diplocat ho vam explicar en un document que vam publicar a la pàgina web corporativa, ja inactiva, però que jo he recuperat i podeu consultar des d’aquest enllaç.

Resumint, hi ha moltes definicions de Diplomàcia Pública però ho podria resumir com les relacions que es porten a terme per part d’un actor internacional (govern d’un determinat territori o ciutat o fins i tot una organització), no necessàriament un estat-nació, amb l’opinió pública estrangera per tal d’avançar millor en l’estratègia de relacions internacionals o afers exteriors de l’esmentat actor. El que NO és, sens dubte, és diplomàcia convencional de govern a govern.

Amb aquesta definició us convido a verificar si les altres comunitats autònomes espanyoles estan portant a terme o no campanyes de diplomàcia pública, perquè si ho estan fent algú haurà d’explicar perquè per aquestes regions espanyoles està permès fer diplomàcia pública però no per Catalunya.

Havent fet aquest aclariment, us deixo els 10 punts, basats en els encerts i errors que hem observat i experimentat aquests anys.

1) No et desviïs mai de la missió i l’objectiu. Sembla obvi però el primer que cal tenir clar abans de desenvolupar l’estratègia és per què estem portant a terme el programa de diplomàcia pública que anem a desenvolupar, quins són els objectius i quin és el públic objectiu. Un cop ho tinguem clar molt sovint poden sortir cants de sirena de diferent tipus que ens poden desviar d’aquest objectiu o impulsar-nos a dur a terme activitats contraproduents amb la missió. Si ens desviem de la missió i l’objectiu la nostra raó de ser serà difícilment justificable en les avaluacions posteriors que fem de les activitats portades a terme.

2) Siguis creïble. Un altre punt que sembla obvi però que es pot ignorar sovint en el dia a dia. El nostre relat no serà creïble si al darrera no hi ha mesures reals, tangibles, comprovables, que donen solidesa i veracitat al nostre relat. En el cas de Catalunya, per exemple, difícilment podem dir que Catalunya està compromesa amb el benestar animal perquè hem prohibit les curses de braus quan, al mateix temps, s’organitzen bous embolats en alguns punts del territori. Ja sé que no està clar si l’animal pateix o no en aquests esdeveniments però vist des de fora del país aquesta no és una imatge que d’entrada generi una associació amb amor i respecte pels animals.

3) Ofereix el màxim de veus. Enllaçat amb el punt anterior, és especialment important quan portem a terme programes de diplomàcia pública amb un clar contingut de naturalesa política, no necessàriament compartit per una clara majoria de la societat. En el cas català, un cop més com a exemple, les enquestes deien clarament que un 80% de la població catalana està a favor d’una consulta política per resoldre l’encaix territorial, però en tant que la societat està dividida sobre si la independència és o no la solució, és convenient que els programes incloguin l’oportunitat d’oferir al públic objectiu punts a favor i en contra d’aquesta idea, només d’aquesta manera la nostra organització serà respectada com una bona referència, com era el cas amb Diplocat.

4) Cada país requereix una estratègia diferent. Aquella estratègia i canal de transmissió que serveix per a l’Orient Mitjà possiblement no sigui la més adequada per a l’Amèrica Llatina, fins i tot es pot donar el cas que dins la mateixa Europa l’estratègia per a, per exemple, Portugal, haurà de ser completament diferent a la de Polònia no només degut a un context polític, social i mediàtic absolutament diferent sinó també al fet que els interessos que el teu territori o organització té a Portugal poden ser completament diferents als que es tenen a Polònia.

5) Tingues en compte la teva diàspora…però no necessàriament treballaràs amb ella. En tot pla de diplomàcia pública és important saber qui és la teva diàspora al país o territori objecte d’un programa, caldrà saber si tenen bones relacions amb els agents polítics, socials i mediàtics del país on resideixen o si, pel contrari, alguns d’ells tenen una reputació negativa i apropar-nos a ells pot suposar un contratemps a la nostra estratègia. En tot cas, sigui com sigui, el que no es pot fer és ignorar d’entrada la diàspora en qualsevol definició d’estratègia de diplomàcia pública.

6) Treballaràs amb actors interns.  De la teva organització, país o territori, per tal d’enriquir l’estratègia i fer-la més atractiva, buscant sinergies entre els actors. Si ets una universitat incorporaràs, per exemple, als estudiants, si ets una ciutat donaràs veu als barris, si ets un ens subestatal buscaràs, entre d’altres, donar veu al món municipal i econòmic, com més lluny de la capital millor.

7) Recordaràs que el teu públic objectiu és a l’exterior. Molt vinculat al primer punt, pot haver-hi moments en els que confonguem el fet de treballar amb els actors interns que menciono en l’anterior punt amb el fet de creure que ells són també el nostre públic objectiu.  En cap cas, més enllà de les necessàries mesures d’accountability que es puguin requerir de forma periòdica. Si fem diplomàcia pública ens dediquem només al públic exterior, sembla una obvietat però cal deixar-ho clar. El que estarem fent són relacions públiques, però no diplomàcia pública.

8) La diplomàcia pública del segle XXI és bidireccional. Si, és cert, la diplomàcia pública permet fer arribar el nostre missatge a l’opinió pública exterior, però també suposa un important exercici d’escoltar allò que els actors exteriors ens volen dir. S’ha acabat ja el temps de la guerra freda quan es va crear el concepte de diplomàcia pública, un missatge clarament unidireccional a dia d’avui no seria diplomàcia pública sinó propaganda.

9) Innovaràs constantment. És vàlid per qualsevol organisme que porti a terme accions de diplomàcia pública però ho és especialment important si no es tracta d’un actor estatal. Els actors estatals tenen un pressupost major i una imatge de marca superior als altres actors però, generalment, solen estar més limitats pel que fa a les accions a dur a terme pel fet d’haver de seguir uns protocols d’actuació més estrictes degut a la seva estructura més vertical. Els organismes petits, amb menor pressupost, tenen més llibertat per innovar i, si volen aconseguir visibilitat és un aspecte que no poden deixar de costat.

10) I tot això…per obtenir resultats a mig i llarg termini. És així de cert, la diplomàcia pública dóna resultats però aquests, a excepció d’aquells que es portin a terme en l’àmbit de la premsa i les xarxes socials, no solen donar resultats fins al mitjà i llarg termini. Es tracta de cultivar relacions de confiança amb actors exteriors que no donen el seu fruit de forma immediata. Però tot i així no es poden menystenir, avui en dia tothom fa diplomàcia pública, i no fer-ne suposa quedar-se fora de la cursa.