(This article is also availabe in a longer version in Catalan here)

My father, José María Arrufat Rodríguez, Jose from now on, passed away last Saturday, April 4th, after a two-year illness that worsened rapidly over the last five weeks.

My father was neither a politician, nor a doctor, nor a businessman, nor an artist, nor did he have any other profession for which a person’s legacy is publicly remembered after death. Throughout his life—born on June 11, 1953, and starting work as a teenager until his retirement in 2019—he never needed a LinkedIn profile, nor to build a personal brand, nor did anyone consider him relevant enough to have a Wikipedia page; needless to say, he was not concerned about the emergence of AI and how it might help or take away our jobs. And yet, he had a vital passion for staying informed about everything happening in the world.

But he was my father, and I would not be who I am without him. That is why I want to write these lines in his memory, in a similar spirit to what I wrote when his grandson, Màrius, was born a few months ago. Because I know he would have liked it, I have decided to write this piece as a kind of digital legacy for him. I cannot stop thinking about everything he has done for me, for my sister, and for my mother, while I reflect on how he may have been fortunate to live in a much better world than the one I will face from now on, linking each part of this article to a specific period in history.

Being Born and Growing Up in a City Devastated by the Spanish Civil War (1953–1975)

Jose was born in a city, Tortosa, that had been up to 80% destroyed by the war that had ended 14 years earlier. In 1953, the city was still undergoing reconstruction under the Francoist “Regiones Devastadas” program, and it would take another six years before the implementation of the 1959 Francoist Stabilization Plan. Tortosa was, without a doubt, a city deeply under the francoist spirit of work, pray, obey and do not ever think about too much else.

My father was the son of José Ramón Arrufat Aguilar, originally from Lledó, in the Catalan speaking part of Eastern Aragon, from where he and his family had to flee during the persecutions at the end of the Civil War in 1939. My grandfather ended up in different small towns, before finally settling in Tortosa, where he worked as a laborer and met my paternal grandmother, Maria Cinta Rodríguez Cid. It could not have been easy for him, especially considering that one of his brothers had to take refuge in France in 1939, and then hide from the Nazis due to his direct involvement with the Spanish Republican army. It was in this context that my father was born and raised.

Jose grew up in a house with a yard and animals, as an only child. When his high school years came, my grandfather caught him skipping classes and sent him to work as a teenager, without any formal training or specialization. At the end of the 1960s, there was no shortage of work in Spain, although the conditions and wages were another matter entirely.

A few years later, he met my mother, Lourdes Agramunt Castelló, originally from a small town called Camarles in the Ebro Delta, 20 km away from Tortosa. My mother went to Tortosa to work in the fields, and it was there that my father met her and decided to take a very risky mission in that time — courting a girl from another town.

I know little about my father’s adventures in Camarles in the early 1970s. Let’s just say that a man from Camarles, whose name I do not remember, told me a few years ago, with more bitterness than arrogance: “If I had wanted to, your mother would be mine and you wouldn’t be here.” It truly seems that my father left his mark in Camarles. So proud.

Political Transition and Economic Crisis (1975–1986)

What I do know for certain is that my parents got married in 1975, at the age of 21 or 22, and went on their honeymoon to Mallorca. I still remember them telling me about it in the 1980s, when I was 6, 7, or 8 years old. Back then, traveling to Mallorca felt like a big adventure, as not everyone could afford to take a plane or a ferry. I would look at the photos from their honeymoon and think how wonderful it would be to get married just to be able to go to Mallorca. Thirty years later, when I got married and traveled to another island—Bali—I couldn’t help but think about how much the world had changed.

My parents got married just as Spain’s political transition was beginning, a period associated with a severe economic crisis that would last until 1982. There were no jobs anywhere around Tortosa, but my father was willing to go wherever necessary to earn money—and that’s exactly what he did.

They moved to live in Cullera, south of Valencia, where they stayed for a year. My father worked on the construction of the AP-7 motorway between Valencia and Alicante. Spain was modernizing rapidly, and there was no shortage of low-skilled work—although not in Tortosa—but these were jobs that involved heavy physical strain and where occupational safety measures were far from sophisticated.

Upon returning to Tortosa in 1977, two significant things happened, as far as I am aware: these were the years of my father’s greatest political activity, and he began working as an electrician, despite having no formal training. These were the years of the political transition in Spain, and the first democratic elections were held that same year. Due to family background, my father became close to the PSUC (The Catalan branch of the Spanish Communist Party), as can be seen in the following photo. His involvement in politics did not last long, although he never stopped talking about it, always emphasizing how disappointed he had become. Even so, in his own way, just as he contributed his grain of sand to Spain’s economic development, he also contributed to democracy and social equality.

I was born in January 1979, and from that moment and throughout the 1980s, my parents’ lives would be linked to another town in the area, La Ràpita. A local family from La Ràpita, who owned the apartment where we lived for a time, took my parents and me in and made us part of their family. My mother always says that it was they who taught her how to raise me. When I think about those words, I reflect on the courage it took to be such young parents back then, without the knowledge our generation has today and with very different values when it comes to facing the decision of becoming parents.

My childhood memories are therefore filled with the smell of fried prawns and fish stew aboard the boats of Jose’s fisherman friends from La Ràpita. At the same time, I have a vivid image etched in my mind: the helicopter that would take my father from the port of La Ràpita to a very well-paid but highly dangerous job—the “Amposta” oil platform, operated by the multinational Shell, off the coast of the Ebro Delta. Jose was thus part of the Catalan dream of having its own oil resources.

Until that dream came crashing down on August 15, 1984: one of his coworkers died in a workplace accident, and my father was injured and taken to hospital.

It was at that moment, at six years old, that I realized how lucky I was to have a father. A child my age had just lost his.

From Spain’s Entry into the European Union (1986) to 1997

From that point on, I remember an even more active period in my father’s life. After finishing his experience in the oil industry, Jose felt empowered to do anything. He had learned a great deal, met people from all over Europe, and had built a solid network of contacts in the naval sector in La Ràpita. It was then that he decided to become a small entrepreneur, opening a modest workshop in La Ràpita with some former colleagues. The timing seemed right: Spain had just joined the European Union, and there was a sense of optimism in the air.

The business venture does not seem to have gone very well, and from then on he chose to remain an employee, but another decision of his left a deep impression on me, probably the most important one.

At around 30 years old, Jose decided to go back to studying vocational training—something he had not wanted to do 15 years earlier. My presence, and that of my sister from late 1983 onwards, somehow motivated him. I remember the second half of the 1980s as a time when my father would come home late at night and shut himself away to work on technical drawing, study mathematics or Catalan, or even a subject that, at that time in Tortosa, hardly any adult knew: English language. Then he would wake up early the next morning to go to work. I could do nothing but admire him in silence.

From then on, I continued growing and pursuing my education, while Jose also kept studying and reminding me—when I began at Pompeu Fabra University in 1997—that no one in our family had ever attended university. I remember those years as a time of optimism, both in my immediate surroundings and globally.

Jose went on to work for a well-known construction company in Tortosa and later, thanks to his further training, moved into the field of gas installations. He eventually ended his working life at a well-known plastics manufacturing company based in Tortosa, where he was responsible for industrial maintenance. At the funeral home, seven years after his retirement, his former coworkers were still telling me: “Even today we say that if Arrufat were here, this machine would already be fixed.”

A lifetime of work, always thinking about leaving a better future for his two children.

Jose’s Legacy. From 1997 to the Present

Beyond my university studies, my father always supported me in every decision I made, limiting himself to offering timely advice when he felt it was necessary.

With him, I always felt like I did when I learned to ride a bicycle: I was riding on my own, and he was watching me from a distance, trusting me.

Before university, I spent two summers in Ireland to learn English. Despite the financial cost—and even though it was a luxury at the time that very few families in Tortosa could afford—we agreed that I would go in exchange for not asking him for a motorbike, as many teenagers in Tortosa did back then. Instead, I learned to get around the city by bicycle like few others my age, earning myself the label of “weirdo.” My parents trusted me, and I accepted the consequences.

I was able to spend six months on an Erasmus exchange at Sciences Po in Paris in 2001, when many of my classmates did not even consider it an option, despite the high cost—albeit partially offset by the generous support the French government provided for accommodation, food, and transport.

When my final year at Pompeu Fabra University became complicated due to a cursed subject in September, he never questioned my decision to spend a year working in Scotland to improve my English. I stayed there for six months without returning to Tortosa even once, as low-cost flights were only just beginning to emerge, and traveling back from Scotland was not the same as returning from Paris.

He showed strength—both of us did—when in 2004 ICEX assigned me to a posting that very few trainees wanted: Algiers, the capital of Algeria, given the country’s recent violent history. He believed in me and helped me buy my first car, second-hand, so I could get around the narrow streets of that steep city—a car with Barcelona plates driving through a place where, until very recently, foreigners had been prime targets for terrorists.

Later, when I said that I still lacked enough international experience and decided to move to Morocco, where I would stay for almost two more years, he raised no objections.

And when I finally settled professionally in Catalonia and, at the age of 30, introduced my parents to the woman who is now my wife, Kristina, from Lithuania, they believed in me as well. I still remember him sharing an ice cream with her the day they met, as if they knew each other since a long time ago.

Jose suffered when he saw me suffer after I lost my job in 2018 as a result of the application of Article 155 of the Spanish constitution in Catalonia, which had direct consequences for my workplace—but deep down, he knew I would pull through.

He also suffered—so much that he cried and became overwhelmed, though he never told me—on two earlier occasions: when, at the age of nine, I fell ill with a condition that required immediate treatment but fortunately left no lasting effects; and when, at 25 and living in Madrid, the Atocha terrorist attacks took place in March 2004, and he feared I might have been on one of those trains. Jose was my hero, but he was human, even if he never showed it to me.

I cannot hide it—I am not as strong as he was, and I am crying as I write this. If I have lived such a happy life—at least until now—it has been mainly thanks to him and my mother. With the feeling that this would not last forever, when I published my book in 2022, thinking that perhaps I would never publish another, I knew I had to dedicate it to them, because without them “there would be no paths to walk,” as I have been fortunate enough to do.

My father was a man who, with his small grain of sand, helped make the world a better place—setting an example for his children, showing how to do things well, working, studying, engaging with democracy. But if that were not enough, he loved life. He radiated joy and good humor with everyone he met, going out with his friends for hearty breakfasts until the very end, because “once I’m in the coffin, I won’t be able to.” And that is how I will always remember him: with your vitality, dad, and your ability to overcome adversity. My challenge now is to be as good to Màrius, my son, as you were to me.

Wherever you are, rest in peace.

Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

(This article is also available in a slightly shorter version in English here)

El meu pare, José María Arrufat Rodríguez, va traspassar el passat dissabte 4 d’abril a la 4a planta de l’hospital Santa Creu de Jesús (Tortosa), després d’una malaltia de dos anys que es va complicar ràpidament durant les darreres 5 setmanes.

Se’m fa difícil referir-me a ell amb un nom concret, el seu nom oficial era José María, però molts li deien Jose (sense remarcar l’accent de la e) i, des de que va treballar pel Camp de Tarragona, fa més de 20 anys, també es sentia còmode quan se li adreçaven a ell com a Josep. Era i és encara comú a les Terres de l’Ebre tenir noms propis en castellà tot i ser tots majoritàriament catalanoparlants. Jo em referiré a ell indistintament tant com a Jose com a pare.

Lo pare no era ni polític, ni metge, ni empresari, ni artista, ni tenia cap altra professió d’aquestes per les quals es recorda el llegat d’una persona públicament quan es mor. Durant tota la seva vida, nascut l’11 de juny de 1953 i començant a treballar sent un adolescent, fins que es va jubilar l’any 2019, no va tenir cap necessitat de tenir un perfil Linkedin, ni de generar marca personal, ni ningú va considerar que fos prou rellevant per fer-li una pàgina a la Viquipèdia, ni, no cal dir-ho, es va veure preocupat per la irrumpció de la IA i com aquesta ens pot facilitar o fer perdre la feina. Però tot i així ell tenia una passió vital per mantenir-se informat de tot el que passava al món,

Però ell era el meu pare, i jo no seria qui soc ni hauria arribat on soc sense ell, i per això vull deixar escrites aquestes línies en record seu en una línia similar a les que vaig escriure quan va nèixer el seu net, el Màrius, fa pocs mesos. Perquè sé que li hagués agradat, he decidit escriure aquest article a mode de llegat digital seu, perquè no puc deixar de pensar en tot el que ha fet per mi, per la meua germana i per ma mare, mentre que reflexiono com, possiblement, ha tingut la sort de viure en un món molt millor que el que viuré jo a partir d’ara, vinculant cada part de l’article en un període concret de la història.

Néixer i créixer en una ciutat devastada per la guerra civil (1953-1975)

Jose va néixer en una ciutat, Tortosa, que havia estat devastada fins al 80% per la guerra que havia acabat 14 anys abans. Una ciutat que, per la seua posició geogràfica al mapa de Catalunya, sempre que hi ha enfrontaments durs entre Catalunya i el centre peninsular, és de les primeres en rebre, com va passar abans al segle XVII amb la guerra del Segadors i al XVIII amb la de Successió. La ciutat, el 1953, encara estava rebent intervencions de “Regiones devastadas” i es trigaria encara 6 anys a començar a implementar el Pla d’Estabilització franquista de 1959. Tortosa era, definitivament, una ciutat l’esperit de la qual no respirava res dels primers moviments antifranquistes de base catalanista que es començaven a formar a Barcelona.

Lo pare era fill de José Ramón Arrufat Aguilar, originari de Lledó, al Matarranya, d’on ell i la seua família van haver de fugir en el context de les persecucions del final de la Guerra Civil. Mon iaio va fer cap a la veïna Horta de Sant Joan ja dins de Catalunya i després a Marçà del Priorat, per acabar finalment a Tortosa, on treballaria de menobre i coneixeria a ma iaia paterna, Maria Cinta Rodríguez Cid. No devia ser res fàcil per a ell, i més tenint un germà que va haver-se de refugiar a França, el 1939, amagant-se dels nazis per la seva implicació directa amb l’exèrcit republicà.

És en aquest context que mon pare neix i creix a l’anomenat carrer del Pou, ara carrer Igualada, al barri de Sant Llàtzer de Tortosa, un barri perifèric de la ciutat, conegut per ser on es troba el cementiri de la ciutat, i que ha anat creixent i formant-se els darrers 80 anys.

Jose creix en aquest ambient, en una casa que tenia un pati amb animals, sent fill únic, i arriben els anys d’institut, és llavors quan mon iaio l’enxampa “fent campana” i l’envia a treballar sent adolescent, sense tenir cap especialització formativa de cap mena. De feina, a finals dels anys 60, no en faltava, però les condicions i els salaris ja són figues d’un altre paner.

Uns anys més tard, coneix a ma mare, Lourdes Agramunt Castelló, originària del barri del Roquer, llavors part del Perelló, ara al terme municipal de l’Ampolla, tot i que geogràficament proper al nucli urbà de Camarles. Ma mare va anar a Tortosa a fer feines al camp, i allí el meu pare la coneix i decideix fer allò que era tan arriscat en aquells temps d’anar a lligar en una xica d’un poble que no és el teu.

De les aventures del meu pare pel Camarles de finals dels 60 i principis dels 70 del segle XX en sé poc, només diré que un home de Camarles, el nom del qual no recordo, em va dir, fa pocs anys, que “Si jo hagués volgut, ta mare seria meua i tu no estaries aquí” amb un to més de ràbia que de prepotència. Realment sembla que a Camarles mon pare va deixar petjada.

Transició política i crisi econòmica (1975-1986)

El que si sé del cert és que mons pares es casen a l’Ampolla l’any 1975, amb 21 o 22 anys, i se’n van de viatge de noces a Mallorca. Encara recordo quan m’ho explicaven als anys 80, tenint jo 6, 7 o 8 anys. Viatjar llavors fins a Andorra, per exemple, era llavors per a mi un gran aventura i, en conseqüència, no tothom es podia permetre agafar un avió o un ferry. Mirava les fotos del seu viatge de noces i pensava com de bonic seria poder casar-se per anar fins a Mallorca mentre escoltava la cançó “Será maravilloso viajar hasta Mallorca” de los Mismos (1968). 30 anys després, quan jo em casaria i viatjaria fins a una altra illa, la de Bali, no podia deixar de pensar en com havia canviat el món.

Els meus pares es van casar just quan començava la transició política a Espanya, associada a una crisi econòmica ferotge, que duraria fins al 1982. No hi havia feina enlloc pels voltants de Tortosa, però lo pare estava disposat a anar on fos per ingressar diners i així ho va fer.

Ben aviat marxen a viure a Cullera, al País Valencià, on s’estarien un any. Mon pare treballaria en la construcció de l’autopista AP7 entre València i Alacant, Espanya s’està modernitzant ràpidament i de feines poc qualificades no en falten, tot i que no a Tortosa, però eren feines que suposaven un gran desgast físic i on les mesures de prevenció d’accidents laborals no eren molt sofisticades.

En tornar a Tortosa l’any 1977 passen dos fets significatius, que jo en sigui conscient, són els anys de major activitat política del meu pare, i comença a treballar d’electricista, tot i que sense tenir formació reglada. Són els anys de la transició i les primeres eleccions democràtiques passen aquell any. Pel llegat familiar, el meu pare s’apropa al PSUC, com es pot veure en la següent foto. El seu idili amb la política duraria poc, tot i que no me’n deixaria mai de parlar, remarcant que en va sortir molt decepcionat. Tot i així ell, a la seua manera, de la mateixa manera que va contribuir amb el seu granet al desenvolupament econòmic d’Espanya, també ho va fer per la democràcia i les igualtats socials.

Al gener del 1979 neixo jo i a partir d’aquesta data i durant tots els anys 80 la vida dels meus pares estaria vinculada amb un tercer municipi de les Terres de l’Ebre, la Ràpita. Una família de rapitencs, propietaris del pis on viuríem una temporada allà, adoptaria als meus pares i a mi mateix i ens faria ser part d’ells, la meua mare sempre diu que van ser ells els que li van ensenyar, a ella, amb 26 anys, a fer-me crèixer a mi. Quan em va dir aquestes paraules penso en el valor que tenia ser pares tan joves llavors, sense tots els coneixements que té la nostra generació actual i amb els valors tan diferents que tenim a l’hora d’afrontar l’opció de ser pares.

Els meus records d’infantesa tenen doncs molt d’olor de llagostins fregits i suquet de peix dalt de les barques dels pescadors rapitencs amics de Jose, a la vegada que guardo a la retina una imatge, la de l’helicòpter que portava a mon pare des del port de la Ràpita a una feina molt ben pagada però molt perillosa, la plataforma petrolífera “Amposta”, gestionada per la multinacional Shell, davant les costes del Delta de l’Ebre. Jose va participar doncs del somni català de poder disposar de petroli propi. Fins que el somni es va estavellar el 15 d’agost de 1984, un company seu de feina va morir en un accident laboral i ell va quedar lleument ferit i traslladat a l’hospital.

Va ser en aquell moment, amb 6 anys, quan em vaig adonar de la sort que tenia de tenir un pare. Un xiquet de la meua edat acabava de perdre el seu.

Des de l’entrada a la Unió Europea (1986) i la caiguda del teló d’acer (1989) fins al 1997.

A partir d’aquell moment recordo una època encara més activa del pare. Jose, en acabar l’experiència petrolífera amb la Shell, es sentia capaç de tot, havia après moltíssim, havia conegut gent d’arreu d’Europa i tenia una sòlida base de contactes en el món naval de la Ràpita. És en aquell moment que es decideix fer-se petit empresari obrint un petit taller a la Ràpita amb uns antics companys de feina. El moment era propici, acabàvem d’entrar a la Unió Europea i es respirava optimisme.

L’experiència empresarial sembla que no va anar gaire bé, i va decidir ser assalariat sempre a partir de llavors, però una altra decisió seva em va marcar.

Jose, tenint vora 30 anys, decideix posar-se a estudiar cicles formatius, el que no havia volgut fer 15 anys abans. La meua presència, i la de la meua germana a partir de finals de 1983, d’alguna manera el va motivar. Recordo la segona part dels anys 80 com una època en la qual mon pare tornava a casa tard per la nit, i es tancava per fer dibuix tècnic, estudiar matemàtiques o català, o fins i tot una matèria que llavors, en aquell temps, a Tortosa, ningú coneixia: anglès. I després matinava al dia següent per anar a treballar. I jo no podia fer més que admirar-lo en secret.

A partir de llavors vaig creixent i formant-me, mentre Jose també continuava formant-se i recordant-me, quan vaig entrar a estudiar a la UPF l’any 1997, que cap membre de la nostra família havia sigut universitari. Aquells anys els recordo amb optimisme, tant en el meu entorn proper com a nivell mundial.

Jose va passar a treballar en una coneguda empresa de la construcció de Tortosa per a posteriorment passar a treballar, gràcies a la seva formació posterior, al món de les instal·lacions gasístiques, acabant la seua vida laboral en una coneguda empresa manufacturera de plàstics amb seu a Tortosa, on s’ocupava del manteniment industrial, i d’on els seus antics companys de feina em deien ahir al tanatori, 7 anys després que es jubilés, “Encara avui comentem que si estigués Arrufat aquí aquesta màquina ja estaria arreglada”.

Tota una vida treballant, pensant sobretot en deixar un futur millor per als seus dos fills.

El llegat de Jose. Des de 1997 fins ara.

Més enllà dels meus estudis universitaris, el pare sempre em va donar suport en totes les decisions que vaig prendre, limitant-se a donar consells oportuns quan ho considerava necessari.

En ell em sentia tota l’estona com quan vaig aprendre a anar en bicicleta, jo la portava sol i ell em mirava des de la distància, confiant en mi.

Abans de la Universitat, vaig marxar dos estius a Irlanda per aprendre anglès, tot i el cost econòmic i tot i ser un luxe en aquells anys que molt poques famílies de Tortosa es podien permetre, vam acordar que ho feia a canvi de no demanar-li cap moto, com solien fer els adolescents tortosins en aquells anys, i jo vaig aprendre així a desplaçar-me en bicicleta per la ciutat com pocs adolescents ho feien, guanyant-me l’etiqueta de “weirdo” o raret. Ell i ma mare confiaven en mi i jo assumia les conseqüències.

Vaig poder marxar d’Erasmus sis mesos a Sciences Po París l’any 2001, quan bona part dels meus companys de facultat no ho consideraven una opció i malgrat l’alt cost que tenia, tot i les generoses ajudes que donava el govern francès als estudiants en matèria d’allotjament i subvencionant el menjar i transport.

Quan el meu darrer any a la UPF es va complicar per una maleïda assignatura al setembre, no em va posar en dubte que marxés un any a treballar a Escòcia per aprendre anglès, estant-me 6 mesos sense tornar ni un sol cop a Tortosa, ja que en aquell moment els vols de baix cost tot just començaven a desplegar i no era el mateix tornar a Catalunya des d’Escòcia que des de París.

Va fer el cor fort, tant ell com jo, quan l’ICEX l’any 2004 em va destinar a la maleïda plaça on molts pocs becaris volien anar, Alger, la capital d’Algèria, per la recent història sagnant del país, però ell creia en mi i em va ajudar a comprar-me el meu primer cotxe, de segona mà, per desplaçar-me pels carrers estrets d’aquella ciutat costeruda, un cotxe amb matrícula de Barcelona circulant per una ciutat on fins feia molt poc els estrangers eren un objectiu preuat pels terroristes.

Quan després vaig dir que no en tenia prou d’experiència internacional i que marxava a viure i treballar al Marroc, on m’hi estaria gairebé dos anys més, tampoc va posar cap objecció.

I quan finalment m’assento laboralment a Catalunya i amb 30 anys presento als meus pares la que ara és la meva dona, la Kristina, de Lituània, també van creure en mi. Encara el recordo compartint un gelat amb ella el dia que es van conèixer, com la cosa més natural del món.

Jose va patir veient-me patir quan vaig perdre la feina l’any 2018 arran de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, amb conseqüències directíssimes al lloc on treballava, però dins seu sabia que me’n sortiria.

Com també va patir, fins al punt de plorar i bloquejar-se, tot i que no m’ho va dir mai, en dos ocasions anteriors, quan en 9 anys em vaig posar malalt d’una malatia que requeria reacció immediata però que afortunadament no em va deixar seqüeles, i quan tenint jo 25 anys i vivint a Madrid es produeix l’atemptat terrorista d’Atocha del març de 2004, pensant-se ell que jo estava en un d’aquells trens. Jose era el meu heroi, però era humà, tot i que no m’ho demostrava mai.

Jo no puc amagar-ho, no soc tan fort com ell i estic plorant mentre escric això. Si he viscut tan feliç, si més no fins ara, ha estat principalment gràcies a ell i ma mare. En la sensació que això no duraria sempre, quan vaig publicar el meu llibre l’any 2022, sentint que possiblement no en publicaria mai més cap altre, sabia que els ho havia de dedicar, perquè sense ells “no hi hauria camins per recórrer” com jo he tingut la sort de recórrer.

Mon pare va ser un home doncs, que amb el seu petit gra de sorra, va contribuir a fer un món millor, creant exemple per als seus fills, donant exemple de com fer bé les coses, treballant, estudiant, implicant-se en la democràcia, però si tot això no fos poc estimava la vida, desprenia alegria i bon humor amb tothom qui el tractava, anant amb els seus amics d’esmorzar de forquilla fins al darrer moment perquè “quan estigui a la caixa no ho podré fer” i així el recordaré sempre, amb la teua energia vital, pare, i la teua capacitat per superar les adversitats. El meu repte és ara ser tan bo amb el Màrius com tu ho has estat amb mi.

Allà on siguis, descansa en pau.