Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

El meu pare, José María Arrufat Rodríguez, va traspassar el passat dissabte 4 d’abril a la 4a planta de l’hospital Santa Creu de Jesús (Tortosa), després d’una malaltia de dos anys que es va complicar ràpidament durant les darreres 5 setmanes.

Se’m fa difícil referir-me a ell amb un nom concret, el seu nom oficial era José María, però molts li deien Jose (sense remarcar l’accent de la e) i, des de que va treballar pel Camp de Tarragona, fa més de 20 anys, també es sentia còmode quan se li adreçaven a ell com a Josep. Era i és encara comú a les Terres de l’Ebre tenir noms propis en castellà tot i ser tots majoritàriament catalanoparlants. Jo em referiré a ell indistintament tant com a Jose com a pare.

Lo pare no era ni polític, ni metge, ni empresari, ni artista, ni tenia cap altra professió d’aquestes per les quals es recorda el llegat d’una persona públicament quan es mor. Durant tota la seva vida, nascut l’11 de juny de 1953 i començant a treballar sent un adolescent, fins que es va jubilar l’any 2019, no va tenir cap necessitat de tenir un perfil Linkedin, ni de generar marca personal, ni ningú va considerar que fos prou rellevant per fer-li una pàgina a la Viquipèdia, ni, no cal dir-ho, es va veure preocupat per la irrumpció de la IA i com aquesta ens pot facilitar o fer perdre la feina. Però tot i així ell tenia una passió vital per mantenir-se informat de tot el que passava al món,

Però ell era el meu pare, i jo no seria qui soc ni hauria arribat on soc sense ell, i per això vull deixar escrites aquestes línies en record seu en una línia similar a les que vaig escriure quan va nèixer el seu net, el Màrius, fa pocs mesos. Perquè sé que li hagués agradat, he decidit escriure aquest article a mode de llegat digital seu, perquè no puc deixar de pensar en tot el que ha fet per mi, per la meua germana i per ma mare, mentre que reflexiono com, possiblement, ha tingut la sort de viure en un món molt millor que el que viuré jo a partir d’ara, vinculant cada part de l’article en un període concret de la història.

Néixer i créixer en una ciutat devastada per la guerra civil (1953-1975)

Jose va néixer en una ciutat, Tortosa, que havia estat devastada fins al 80% per la guerra que havia acabat 14 anys abans. Una ciutat que, per la seua posició geogràfica al mapa de Catalunya, sempre que hi ha enfrontaments durs entre Catalunya i el centre peninsular, és de les primeres en rebre, com va passar abans al segle XVII amb la guerra del Segadors i al XVIII amb la de Successió. La ciutat, el 1953, encara estava rebent intervencions de “Regiones devastadas” i es trigaria encara 6 anys a començar a implementar el Pla d’Estabilització franquista de 1959. Tortosa era, definitivament, una ciutat l’esperit de la qual no respirava res dels primers moviments antifranquistes de base catalanista que es començaven a formar a Barcelona.

Lo pare era fill de José Ramón Arrufat Aguilar, originari de Lledó, al Matarranya, d’on ell i la seua família van haver de fugir en el context de les persecucions del final de la Guerra Civil. Mon iaio va fer cap a la veïna Horta de Sant Joan ja dins de Catalunya i després a Marçà del Priorat, per acabar finalment a Tortosa, on treballaria de menobre i coneixeria a ma iaia paterna, Maria Cinta Rodríguez Cid. No devia ser res fàcil per a ell, i més tenint un germà que va haver-se de refugiar a França, el 1939, amagant-se dels nazis per la seva implicació directa amb l’exèrcit republicà.

És en aquest context que mon pare neix i creix a l’anomenat carrer del Pou, ara carrer Igualada, al barri de Sant Llàtzer de Tortosa, un barri perifèric de la ciutat, conegut per ser on es troba el cementiri de la ciutat, i que ha anat creixent i formant-se els darrers 80 anys.

Jose creix en aquest ambient, en una casa que tenia un pati amb animals, sent fill únic, i arriben els anys d’institut, és llavors quan mon iaio l’enxampa “fent campana” i l’envia a treballar sent adolescent, sense tenir cap especialització formativa de cap mena. De feina, a finals dels anys 60, no en faltava, però les condicions i els salaris ja són figues d’un altre paner.

Uns anys més tard, coneix a ma mare, Lourdes Agramunt Castelló, originària del barri del Roquer, llavors part del Perelló, ara al terme municipal de l’Ampolla, tot i que geogràficament proper al nucli urbà de Camarles. Ma mare va anar a Tortosa a fer feines al camp, i allí el meu pare la coneix i decideix fer allò que era tan arriscat en aquells temps d’anar a lligar en una xica d’un poble que no és el teu.

De les aventures del meu pare pel Camarles de finals dels 60 i principis dels 70 del segle XX en sé poc, només diré que un home de Camarles, el nom del qual no recordo, em va dir, fa pocs anys, que “Si jo hagués volgut, ta mare seria meua i tu no estaries aquí” amb un to més de ràbia que de prepotència. Realment sembla que a Camarles mon pare va deixar petjada.

Transició política i crisi econòmica (1975-1986)

El que si sé del cert és que mons pares es casen a l’Ampolla l’any 1975, amb 21 o 22 anys, i se’n van de viatge de noces a Mallorca. Encara recordo quan m’ho explicaven als anys 80, tenint jo 6, 7 o 8 anys. Viatjar llavors fins a Andorra, per exemple, era llavors per a mi un gran aventura i, en conseqüència, no tothom es podia permetre agafar un avió o un ferry. Mirava les fotos del seu viatge de noces i pensava com de bonic seria poder casar-se per anar fins a Mallorca mentre escoltava la cançó “Será maravilloso viajar hasta Mallorca” de los Mismos (1968). 30 anys després, quan jo em casaria i viatjaria fins a una altra illa, la de Bali, no podia deixar de pensar en com havia canviat el món.

Els meus pares es van casar just quan començava la transició política a Espanya, associada a una crisi econòmica ferotge, que duraria fins al 1982. No hi havia feina enlloc pels voltants de Tortosa, però lo pare estava disposat a anar on fos per ingressar diners i així ho va fer.

Ben aviat marxen a viure a Cullera, al País Valencià, on s’estarien un any. Mon pare treballaria en la construcció de l’autopista AP7 entre València i Alacant, Espanya s’està modernitzant ràpidament i de feines poc qualificades no en falten, tot i que no a Tortosa, però eren feines que suposaven un gran desgast físic i on les mesures de prevenció d’accidents laborals no eren molt sofisticades.

En tornar a Tortosa l’any 1977 passen dos fets significatius, que jo en sigui conscient, són els anys de major activitat política del meu pare, i comença a treballar d’electricista, tot i que sense tenir formació reglada. Són els anys de la transició i les primeres eleccions democràtiques passen aquell any. Pel llegat familiar, el meu pare s’apropa al PSUC, com es pot veure en la següent foto. El seu idili amb la política duraria poc, tot i que no me’n deixaria mai de parlar, remarcant que en va sortir molt decepcionat. Tot i així ell, a la seua manera, de la mateixa manera que va contribuir amb el seu granet al desenvolupament econòmic d’Espanya, també ho va fer per la democràcia i les igualtats socials.

Al gener del 1979 neixo jo i a partir d’aquesta data i durant tots els anys 80 la vida dels meus pares estaria vinculada amb un tercer municipi de les Terres de l’Ebre, la Ràpita. Una família de rapitencs, propietaris del pis on viuríem una temporada allà, adoptaria als meus pares i a mi mateix i ens faria ser part d’ells, la meua mare sempre diu que van ser ells els que li van ensenyar, a ella, amb 26 anys, a fer-me crèixer a mi. Quan em va dir aquestes paraules penso en el valor que tenia ser pares tan joves llavors, sense tots els coneixements que té la nostra generació actual i amb els valors tan diferents que tenim a l’hora d’afrontar l’opció de ser pares.

Els meus records d’infantesa tenen doncs molt d’olor de llagostins fregits i suquet de peix dalt de les barques dels pescadors rapitencs amics de Jose, a la vegada que guardo a la retina una imatge, la de l’helicòpter que portava a mon pare des del port de la Ràpita a una feina molt ben pagada però molt perillosa, la plataforma petrolífera “Amposta”, gestionada per la multinacional Shell, davant les costes del Delta de l’Ebre. Jose va participar doncs del somni català de poder disposar de petroli propi. Fins que el somni es va estavellar el 15 d’agost de 1984, un company seu de feina va morir en un accident laboral i ell va quedar lleument ferit i traslladat a l’hospital.

Va ser en aquell moment, amb 6 anys, quan em vaig adonar de la sort que tenia de tenir un pare. Un xiquet de la meua edat acabava de perdre el seu.

Des de l’entrada a la Unió Europea (1986) i la caiguda del teló d’acer (1989) fins al 1997.

A partir d’aquell moment recordo una època encara més activa del pare. Jose, en acabar l’experiència petrolífera amb la Shell, es sentia capaç de tot, havia après moltíssim, havia conegut gent d’arreu d’Europa i tenia una sòlida base de contactes en el món naval de la Ràpita. És en aquell moment que es decideix fer-se petit empresari obrint un petit taller a la Ràpita amb uns antics companys de feina. El moment era propici, acabàvem d’entrar a la Unió Europea i es respirava optimisme.

L’experiència empresarial sembla que no va anar gaire bé, i va decidir ser assalariat sempre a partir de llavors, però una altra decisió seva em va marcar.

Jose, tenint vora 30 anys, decideix posar-se a estudiar cicles formatius, el que no havia volgut fer 15 anys abans. La meua presència, i la de la meua germana a partir de finals de 1983, d’alguna manera el va motivar. Recordo la segona part dels anys 80 com una època en la qual mon pare tornava a casa tard per la nit, i es tancava per fer dibuix tècnic, estudiar matemàtiques o català, o fins i tot una matèria que llavors, en aquell temps, a Tortosa, ningú coneixia: anglès. I després matinava al dia següent per anar a treballar. I jo no podia fer més que admirar-lo en secret.

A partir de llavors vaig creixent i formant-me, mentre Jose també continuava formant-se i recordant-me, quan vaig entrar a estudiar a la UPF l’any 1997, que cap membre de la nostra família havia sigut universitari. Aquells anys els recordo amb optimisme, tant en el meu entorn proper com a nivell mundial.

Jose va passar a treballar en una coneguda empresa de la construcció de Tortosa per a posteriorment passar a treballar, gràcies a la seva formació posterior, al món de les instal·lacions gasístiques, acabant la seua vida laboral en una coneguda empresa manufacturera de plàstics amb seu a Tortosa, on s’ocupava del manteniment industrial, i d’on els seus antics companys de feina em deien ahir al tanatori, 7 anys després que es jubilés, “Encara avui comentem que si estigués Arrufat aquí aquesta màquina ja estaria arreglada”.

Tota una vida treballant, pensant sobretot en deixar un futur millor per als seus dos fills.

El llegat de Jose. Des de 1997 fins ara.

Més enllà dels meus estudis universitaris, el pare sempre em va donar suport en totes les decisions que vaig prendre, limitant-se a donar consells oportuns quan ho considerava necessari.

En ell em sentia tota l’estona com quan vaig aprendre a anar en bicicleta, jo la portava sol i ell em mirava des de la distància, confiant en mi.

Abans de la Universitat, vaig marxar dos estius a Irlanda per aprendre anglès, tot i el cost econòmic i tot i ser un luxe en aquells anys que molt poques famílies de Tortosa es podien permetre, vam acordar que ho feia a canvi de no demanar-li cap moto, com solien fer els adolescents tortosins en aquells anys, i jo vaig aprendre així a desplaçar-me en bicicleta per la ciutat com pocs adolescents ho feien, guanyant-me l’etiqueta de “weirdo” o raret. Ell i ma mare confiaven en mi i jo assumia les conseqüències.

Vaig poder marxar d’Erasmus sis mesos a Sciences Po París l’any 2001, quan bona part dels meus companys de facultat no ho consideraven una opció i malgrat l’alt cost que tenia, tot i les generoses ajudes que donava el govern francès als estudiants en matèria d’allotjament i subvencionant el menjar i transport.

Quan el meu darrer any a la UPF es va complicar per una maleïda assignatura al setembre, no em va posar en dubte que marxés un any a treballar a Escòcia per aprendre anglès, estant-me 6 mesos sense tornar ni un sol cop a Tortosa, ja que en aquell moment els vols de baix cost tot just començaven a desplegar i no era el mateix tornar a Catalunya des d’Escòcia que des de París.

Va fer el cor fort, tant ell com jo, quan l’ICEX l’any 2004 em va destinar a la maleïda plaça on molts pocs becaris volien anar, Alger, la capital d’Algèria, per la recent història sagnant del país, però ell creia en mi i em va ajudar a comprar-me el meu primer cotxe, de segona mà, per desplaçar-me pels carrers estrets d’aquella ciutat costeruda, un cotxe amb matrícula de Barcelona circulant per una ciutat on fins feia molt poc els estrangers eren un objectiu preuat pels terroristes.

Quan després vaig dir que no en tenia prou d’experiència internacional i que marxava a viure i treballar al Marroc, on m’hi estaria gairebé dos anys més, tampoc va posar cap objecció.

I quan finalment m’assento laboralment a Catalunya i amb 30 anys presento als meus pares la que ara és la meva dona, la Kristina, de Lituània, també van creure en mi. Encara el recordo compartint un gelat amb ella el dia que es van conèixer, com la cosa més natural del món.

Jose va patir veient-me patir quan vaig perdre la feina l’any 2018 arran de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, amb conseqüències directíssimes al lloc on treballava, però dins seu sabia que me’n sortiria.

Com també va patir, fins al punt de plorar i bloquejar-se, tot i que no m’ho va dir mai, en dos ocasions anteriors, quan en 9 anys em vaig posar malalt d’una malatia que requeria reacció immediata però que afortunadament no em va deixar seqüeles, i quan tenint jo 25 anys i vivint a Madrid es produeix l’atemptat terrorista d’Atocha del març de 2004, pensant-se ell que jo estava en un d’aquells trens. Jose era el meu heroi, però era humà, tot i que no m’ho demostrava mai.

Jo no puc amagar-ho, no soc tan fort com ell i estic plorant mentre escric això. Si he viscut tan feliç, si més no fins ara, ha estat principalment gràcies a ell i ma mare. En la sensació que això no duraria sempre, quan vaig publicar el meu llibre l’any 2022, sentint que possiblement no en publicaria mai més cap altre, sabia que els ho havia de dedicar, perquè sense ells “no hi hauria camins per recórrer” com jo he tingut la sort de recórrer.

Mon pare va ser un home doncs, que amb el seu petit gra de sorra, va contribuir a fer un món millor, creant exemple per als seus fills, donant exemple de com fer bé les coses, treballant, estudiant, implicant-se en la democràcia, però si tot això no fos poc estimava la vida, desprenia alegria i bon humor amb tothom qui el tractava, anant amb els seus amics d’esmorzar de forquilla fins al darrer moment perquè “quan estigui a la caixa no ho podré fer” i així el recordaré sempre, amb la teua energia vital, pare, i la teua capacitat per superar les adversitats. El meu repte és ara ser tan bo amb el Màrius com tu ho has estat amb mi.

Allà on siguis, descansa en pau.

This article is also available in Catalan with more details provided related to Catalan language, it can be found here.

Last Tuesday, November 11, Màrius, my son, came into the world at the Verge de la Cinta Hospital in Tortosa, a hospital which is part of Catalonia’s public healthcare system.

To commemorate this event, I wanted to record in writing those international hits as well as the relevant data of the last quarter of 2025, in which he was born, that I believe will be relevant in the coming years.

Màrius was born into a stable social and political context in Europe, which allowed for mobility across the continent. I am not certain whether it would have been possible to meet his mother, a Lithuanian, maintain a long-distance relationship with her for a year, and then facilitate her subsequent arrival as an EU immigrant in Catalonia without the mechanisms provided by the European Union. Perhaps I would have met her anyway, and she might still have settled here, albeit with more bureaucratic obstacles, but what I question is whether I would have traveled to Lithuania, where I met her, without the open borders of the Schengen Area, without the common market that facilitated, for example, low-cost flights, or without the Erasmus program, which sparked my interest in meeting people from other European countries.

All of this world, as I see it, is now at risk. When I began writing this article, just over 24 hours had passed since billionaire Elon Musk, owner of the social network X and the world’s richest man, called for the abolition of the European Union, out of anger at the EU’s decision to fine him heavily because X fails to comply with European regulations, specifically the Digital Services Act, marking the first DSA sanction imposed on a large company since its implementation.

Subsequently, the US President, Donald Trump, made public the United States’ national security strategy, in which he made it clear that he no longer shared the same values with Europe and guided US foreign policy purely by geostrategic interest. Of all the criticisms he made, one is particularly relevant: he asserted that the European Union undermines the political freedom and sovereignty of its member states. As if that were not enough, a few weeks later, the US administration decided to bar entry to the US for former European Commissioner Thierry Breton and other European officials responsible for content moderation on X, a decision more reminiscent of Putin’s Russia, which bars European Union politicians from entering Russia, than of a country that had hitherto been an ally.

All of this places us in a scenario very different from what we have experienced and enjoyed over the past 50 years or more. To understand where we are today and where we were in the past, I will compare data from the two countries to which Màrius is connected: Spain, specifically Catalonia, and Lithuania. Regarding Spain, I will focus particularly on the situation at the time of the death of the dictator Francisco Franco, and for Lithuania, I will examine socio-economic evolution since the days of the Baltic Way in 1989, when the country sought to reclaim its freedom from Soviet occupiers.

The newspaper El País published, coinciding with the 50th anniversary of Franco’s death on November 20, 20 charts explaining how Spain has changed since then. I will focus on the data I consider most relevant. Despite the events of October 2017 in Catalonia, Spain is a reference country for rights and freedoms, according to scholars from the V-Dem project. Spain is also a healthier country: in 1975, four years before I was born, life expectancy was 73.5 years, while in 2024 it had risen to 84 years, according to the National Institute of Statistics. Worldwide, only four countries currently have higher life expectancy: Japan, South Korea, Andorra, and Switzerland. However, this increase has been accompanied by a drastic decline in birth rates: people over 65, who represented 10% of the population in 1975, now account for 20%. Spain is also wealthier, with GDP per capita having doubled since 1975, although growth stalled during the 2008 crisis and the 2020 pandemic. Currently, economic growth parallels employment growth, standing out within the eurozone, but this growth has not been accompanied by a reduction in inequality: the Gini index today is similar to that of 1980, around 0.32. Spain is also better educated: since the 1970s, the proportion of adults with higher education has risen from 6% to 31%. It is also more egalitarian, with more women working, 46% of women are employed or seeking work, and 44% of deputies in the Spanish Congress are women. Spain is also more urbanized, experiencing depopulation in rural areas, including in Catalonia, where socio-demographic dynamics differ markedly between the coastal strip from Tarragona to Girona, including the Barcelona metropolitan area, and the interior regions. But of all the data provided by El País, the most concerning to me is that a quarter of young Spaniards consider that, under certain circumstances, an authoritarian regime is preferable to democracy, and almost half are unaware of how poet Federico García Lorca died (He died shot by Francoist troops somewhere near Granada in 1936).

Focusing on Catalonia, one of the main topics of conversation in November and early December 2025 was the territorially disaggregated results of the language use survey for Catalonia for 2023.

In my view, since the population most sensitive to the national question in Catalonia has long been aware that independence is no longer the majority position, neither in Parliament nor in opinion polls, the debate over language has become a focal point for concerns about the direction of Catalan identity.

The serious situation of the Catalan language is linked to a demographic phenomenon increasingly noted in the media: the falling birth rate in Catalonia. In 2024, Catalonia recorded around 1.08 children per woman, a figure that has been declining for 15 years. The decline in natural growth has created a deficit that can only be offset by substantial immigration, unmatched in other neighboring European territories, a phenomenon that began around 2000 and has remained stable. Thus, in 2024, 25% of Catalonia’s population was born outside Spain, compared to only 5% 25 years earlier.

This influx of population has created complex challenges, affecting not only linguistic and cultural integration but also housing and public services. However, studies indicate that given Catalonia’s labor-intensive production system, dependent on low-skilled labor, we cannot forgo immigrant labor if we wish to continue economic growth.

Regarding Lithuania, the transition to its current situation began 15 years later than in Spain. While changes in Spain started after Franco’s death in 1975, the turning point in Lithuania occurred between 1989 and 1991, during the events of the Singing Revolution, which I document in my book La Via Bàltica, published by Saldonar in 2022.

If Spain’s changes have been spectacular, Lithuania’s have been no less so. A 2024 LSE blog article, marking 20 years since Lithuania joined the EU, showed that of all Central and Eastern European countries that joined the EU in 2004, Lithuania experienced the fastest economic convergence with the EU average, measured in GDP per capita at purchasing power parity. In 2021, amid the economic effects of the Covid-19 pandemic, some media reported that Lithuania had even temporarily surpassed Spain in GDP per capita.

On the negative side, Lithuania exhibits significant disparities in living standards, particularly between the capital, Vilnius, with its high concentration of wealth and attraction of immigrants in recent years, and the rest of the country, where demographic data indicate a continuous population decline.

However, the main cloud over Lithuania, as with all Eastern European EU countries, is the Russian expansionist threat, which could intensify depending on how the current conflict in Ukraine, triggered by Russia’s invasion in February 2022, unfolds. The US administration is distancing itself, leaving the European Union to bear the brunt of defending Ukraine, a supranational institution designed to project soft power, not serve as a military power. Even if Russia withdrew from Ukraine, a hybrid threat, manifested through continuous disinformation campaigns from Moscow, would remain unless political changes occur in the country that are currently unforeseeable.

I have written this article in a deliberately disordered way, without the usual bullet points I often use and giving my opinion here and there, to show that it is not AI-generated. I have also omitted references for the data presented for the same reason. This article has no purpose other than to take a snapshot of the world into which Màrius was born. I may make later amendments. Last edited: December 26, 2025.

El passat dimarts 11 de novembre va veure la llum el Màrius, el meu fill, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Al voltant d’aquell dia a les ràdios sonava, que m’hagués cridat a mi l’atenció, els Figa Flawas i els Sexenni en català, però qui prenia els titulars en el món cultural era la Rosalia i el seu album “Lux”, mentre que una de les cançons més populars de l’any havia estat fins llavors “Die with a smile” de Lady Gaga i Bruno Mars.

Per honorar aquesta efemèride, he volgut deixar constància per escrit d’aquells temes internacionals i les dades socials i econòmiques d’aquest darrer trimestre de 2025 en el qual ell ha vingut al món i que, al meu parer, seran rellevants en els propers anys.

Màrius neix fruit d’un context social i polític estable a Europa, que ha permès la mobilitat amunt i avall pel continent. No tinc clar si hagués sigut possible conèixer a la seva mare, lituana, mantenir una relació a distància amb ella durant un any i després facilitar la seva arribada posterior com a immigrant comunitària a Catalunya sense els instruments que ha aportat la Unió Europea, potser sí que l’hagués conegut igualment i també s’hauria instal·lat, tot i que amb més traves burocràtiques, però el que poso aquí en dubte és el fet mateix que jo hagués viatjat fins a Lituània, on la vaig conèixer, sense les fronteres obertes de l’espai Schengen i sense el mercat comú que va facilitar, per exemple, els vols de baix cost, o sense el programa Erasmus, que va despertar en mi l’interès en conèixer gent d’altres països d’Europa.

Tot aquest món, presenteixo, es troba en risc ara mateix. Quan vaig començar a escriure aquest article feia poc més de 24 hores que el magnat Elon Musk, propietari de la xarxa social X i home més ric del món, havia demanat abolir la Unió Europea, fruit de la seva ràbia per la decisió comunitària de fer-li pagar una gran multa perquè X no compleix les regulacions europees, en concret la Digital Services Act, i primera sanció que la DSA imposa a una empresa gran des de la seva entrada en vigor.

Posteriorment el president dels EUA, Donald Trump, va fer pública la seva estratègia de seguretat nacional dels EUA, en la qual feia palès que ja no compartia amb Europa els mateixos valors i guiava la seva acció exterior per pur interès geoestratègic. De totes les crítiques que fa, una és particularment rellevant, en quan afirma que la Unió Europea soscava la llibertat política i la sobirania dels seus estats membres. Per si això no fos poc, unes setmanes més tard, l’administració nord-americana va decidir vetar l’entrada als EUA a l’excomissari europeu Thierry Breton i altres responsables europeus de la moderació de continguts a la xarxa social X, en una decisió que té més de similar a l’actitud que pren la Rúsia de Putin, quan veta l’entrada a Rússia a diferents polítics de la Unió Europea, que la que se suposa hauria de prendre un país fins ara aliat.

Tot plegat ens situa en un escenari ben diferent del que hem viscut i gaudit els darrers 50 anys o més. Per veure on estem avui i on estàvem en el passat, compararé amb dades dels dos països on el Màrius té vincles, Espanya, i més concretament, Catalunya, i Lituània. I d’Espanya em fixaré especialment com era quan va morir el dictador Francisco Franco i de Lituània em com ha evolucionat a nivell socioeconòmic des dels dies de la Via Bàltica de 1989, qual el país reclamava recuperar la seva llibertat, presa pels ocupants soviètics.

El diari El País va publicar, coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco el 20 de novembre, 20 gràfics explicant com ha canviat Espanya des de llavors, em centraré a explicar les dades que per a mi són més rellevants. Espanya, malgrat els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, és un país referent en drets i llibertats, segons els acadèmics del projecte V-Dem. També és un país més sa, al 1975, 4 anys abans que jo nasqués, l’esperança de vida era de 73,5 anys mentre que el 2024 aquesta era de 84 anys, segons l’Instituto Nacional de Estadística, al món només 4 països tenen major esperança de vida ara mateix: Japó, Corea de Sud, Andorra i Suïssa, però aquesta dada ha anat acompanyada d’una caiguda dràstica de la natalitat, els majors de 65 anys, que al 1975% eren el 10% de la població, ara són el 20%. Espanya també és un país més ric, el PIB per càpita s’havia duplicat respecte el de 1975, es va aturar amb la crisi de 2008 i amb la pandèmia de 2020 i ara creix en paral·lel a la creació d’ocupació, que destaca dins del marc de l’eurozona, un creixement econòmic que no ha anat acompanyat de la reducció de les desigualtats, l’índex Gini és avui en dia similar al de 1980, vora un 0,32. Espanya és també un país més educat, des dels anys setanta del segle XX la proporció d’adults amb estudis superiors ha passat del 6 al 31%. També és un país més igualitari, amb més dones treballant, el 46% de les dones treballa o està buscant feina, a més, el 44% dels diputats al Congrés de Diputats espanyol són dones. Espanya és també un país més urbà que veu com es buida en les seves zones rurals, també a Catalunya, on veiem unes dinàmiques sociademògrafiques ben diferents a la franja litoral que va del Camp de Tarragona fins al Maresme, comprenent l’àrea Metropolitana de Barcelona, en relació a la resta del país, i molt concretament en relació a les comarques d’interior. Però de totes les dades que oferia El País, per a mí la més preocupant és la que indica que una quarta part dels joves espanyols consideren que en determinades circumstàncies és preferible un règim autoritari a la democràcia i quasi la meitat desconeix com va morir Federico García Lorca.

Baixant de nivell fins a Catalunya, un dels grans temes de conversa durant el mes de novembre i principis de desembre de 2025 eren els resultats territorialitzats de l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya corresponent a les dades de 2023.

Al meu parer, com que la població més sensibilitzada a Catalunya al voltant de la qüestió nacional és conscient des de fa temps que l’independentisme ja no és majoritari, ni al Parlament ni en les enqüestes d’opinió, s’ha trobat en el debat de la llengua allà on concentrar les preocupacions sobre el rumb de la identitat catalana. Les dades de l’ús de la llengua estaven disponibles des de principis de mes, però no va ser fins al 27 de novembre que es van conèixer els detalls per territoris, on ressaltava, un cop més, les Terres de l’Ebre com l’àmbit territorial de Catalunya amb un ús més elevat del català, amb un 57% de la població que té el català com a llengua d’ús inicial més que fins i tot la Catalunya central (48%) o el Pirineu de Lleida (51%), però a la vegada també es feia constar que l’ús del català decreix fins i tot a Terres de l’Ebre en comparació amb dades d’anys anteriors. Màrius ha nascut a Tortosa, a les Terres de l’Ebre, està previst que visqui doncs en un entorn altament catalanòfon, en comparació amb les zones on viu la major part de la població catalana. Em preocupa que, tot i ser una mena de Gaeltacht del català, salvant les distàncies, no tenim el reconeixement com a tal per part de les autoritats que gestionen la promoció i defensa del català, com si ho tenen les zones equivalents a Irlanda. Al meu parer, el fet que la renaixença i el noucentisme va passar de llarg del sud de Catalunya, és a dir, no hem donat al país cap Verdaguer o Josep Pla, no tinguem mai aquesta consideració.

La greu situació de la llengua catalana no és aliana a un fenòmen demogràfic cada cop més comentat als mitjans de comunicació com és la caiguda de la natalitat a Catalunya. A Catalunya neixen l’any 2024 vora 1,08 fills per dona, un indicador que ha anat caient des de fa 15 anys. La caiguda del creixement natural de Catalunya ens ha portat a una situació de dèficit que només es compensa amb una gran entrada d’immigrants sense comparació en altres territoris del nostre entorn immediat europeu, un fenòmen que es va començar a produir a partir de l’any 2000 i que continua estable. Així, els nascuts fora d’Espanya el 2024 a Catalunya eren el 25% de la població mentre que 25 anys abans només representaven el 5% de la població.

Aquesta entrada de població ha portat al país a una complexa situació que es trasllada no només en l’àmbit de la integració lingüística i cultural, també en altres àmbits com la pressió sobre l’habitatge o els serveis públics, però en paral·lel diversos estudis assenyalen que, donat el nostre sistema productiu, intensiu en mà d’obra de baixa qualificació acadèmica, no podem prescindir de l’entrada de població immigrant en edat de treballar per tal de seguir creixent econòmicament.

Pel que fa a Lituània, la transició cap a la situació actual del segon país del Màrius comença 15 anys més tard que la d’Espanya. Si a Espanya tot comença a canviar a partir de la mort del dictador Franco el 1975, a Lituània els fets que marquen un punt d’inflexió en la història del país es situen entre els anys 1989 i 1991, quan es produeixen els fets de la revolució cantada que documento al meu llibre “La Via Bàltica”.

Si a Espanya el canvi ha estat espectacular, no ho ha estat menys a Lituània. Un article publicat al blog de la LSE l’any 2024 en el marc dels 20 anys de l’entrada de Lituània a la UE, demostrava que, de tots els països del bloc d’Europa central i de l’est que van entrar a formar part de la UE l’any 2004, Lituània va mostrar la convergència econòmica més ràpida respecte a la mitjana de la UE reflectit en el PIB per càpita en paritat del poder adquisitiu. L’any 2021, en el marc dels efectes econòmics de la pandèmia per la Covid-19, molts mitjans es feien ressó que, puntualment, fins i tot Lituània havia superat a Espanya en PIB per capita.

En el capítol negatiu, es pot mencionar, en el cas de Lituània, la gran disparitat en el nivell de vida que hi ha entre la regió de la capital, Vilnius, amb la seva elevada concentració de riquesa i atracció d’immigrants en els darreres anys, i la resta del país, on les dades demogràfiques ens parlen d’un declivi continuat de la població.

Però el principal núvol al davant que té Lituània, a l’igual que tots els països de la Unió Europea situats en la franja oriental, és l’amenaça expansionista russa, que es podria intensificar segons com acabi l’actual conflicte d’Ucraïna iniciat a partir de la invasió del país el febrer de 2022 i del qual se n’està desmarcant l’administració nord-americana, deixant a la Unió Europea tot el pes de la defensa d’aquest país, una institució internacional creada per projectar poder tou, no per ser una potència militar. I fins i tot en el cas que Rússia es retirés d’Ucraïna, una amenaça en format híbrid, en el sentit que el país es veu sotmés contínuament a campanyes de desinformació des de Moscú, no deixarà d’estar present a no ser que es produeixin canvis en la direcció política del país que ara mateix no es poden visualitzar.

He volgut escriure aquest article amb un sentit desordenat, sense les entrades per punts que faig habitualment en els meus escrits, per demostrar que no està fet amb IA, i no he afegit referències a les dades ofertes precisament també en aquest sentit. Aquest article no té cap altra finalitat que fer una fotografia del món en el qual el Màrius ha nascut. No descarto fer-ne esmenes posteriors. Darrera edició 26 de desembre de 2025.