Blog

Màrius’s World

This article is also available in Catalan with more details provided related to Catalan language, it can be found here.

Last Tuesday, November 11, Màrius, my son, came into the world at the Verge de la Cinta Hospital in Tortosa, a hospital which is part of Catalonia’s public healthcare system.

To commemorate this event, I wanted to record in writing those international hits as well as the relevant data of the last quarter of 2025, in which he was born, that I believe will be relevant in the coming years.

Màrius was born into a stable social and political context in Europe, which allowed for mobility across the continent. I am not certain whether it would have been possible to meet his mother, a Lithuanian, maintain a long-distance relationship with her for a year, and then facilitate her subsequent arrival as an EU immigrant in Catalonia without the mechanisms provided by the European Union. Perhaps I would have met her anyway, and she might still have settled here, albeit with more bureaucratic obstacles, but what I question is whether I would have traveled to Lithuania, where I met her, without the open borders of the Schengen Area, without the common market that facilitated, for example, low-cost flights, or without the Erasmus program, which sparked my interest in meeting people from other European countries.

All of this world, as I see it, is now at risk. When I began writing this article, just over 24 hours had passed since billionaire Elon Musk, owner of the social network X and the world’s richest man, called for the abolition of the European Union, out of anger at the EU’s decision to fine him heavily because X fails to comply with European regulations, specifically the Digital Services Act, marking the first DSA sanction imposed on a large company since its implementation.

Subsequently, the US President, Donald Trump, made public the United States’ national security strategy, in which he made it clear that he no longer shared the same values with Europe and guided US foreign policy purely by geostrategic interest. Of all the criticisms he made, one is particularly relevant: he asserted that the European Union undermines the political freedom and sovereignty of its member states. As if that were not enough, a few weeks later, the US administration decided to bar entry to the US for former European Commissioner Thierry Breton and other European officials responsible for content moderation on X, a decision more reminiscent of Putin’s Russia, which bars European Union politicians from entering Russia, than of a country that had hitherto been an ally.

All of this places us in a scenario very different from what we have experienced and enjoyed over the past 50 years or more. To understand where we are today and where we were in the past, I will compare data from the two countries to which Màrius is connected: Spain, specifically Catalonia, and Lithuania. Regarding Spain, I will focus particularly on the situation at the time of the death of the dictator Francisco Franco, and for Lithuania, I will examine socio-economic evolution since the days of the Baltic Way in 1989, when the country sought to reclaim its freedom from Soviet occupiers.

The newspaper El País published, coinciding with the 50th anniversary of Franco’s death on November 20, 20 charts explaining how Spain has changed since then. I will focus on the data I consider most relevant. Despite the events of October 2017 in Catalonia, Spain is a reference country for rights and freedoms, according to scholars from the V-Dem project. Spain is also a healthier country: in 1975, four years before I was born, life expectancy was 73.5 years, while in 2024 it had risen to 84 years, according to the National Institute of Statistics. Worldwide, only four countries currently have higher life expectancy: Japan, South Korea, Andorra, and Switzerland. However, this increase has been accompanied by a drastic decline in birth rates: people over 65, who represented 10% of the population in 1975, now account for 20%. Spain is also wealthier, with GDP per capita having doubled since 1975, although growth stalled during the 2008 crisis and the 2020 pandemic. Currently, economic growth parallels employment growth, standing out within the eurozone, but this growth has not been accompanied by a reduction in inequality: the Gini index today is similar to that of 1980, around 0.32. Spain is also better educated: since the 1970s, the proportion of adults with higher education has risen from 6% to 31%. It is also more egalitarian, with more women working, 46% of women are employed or seeking work, and 44% of deputies in the Spanish Congress are women. Spain is also more urbanized, experiencing depopulation in rural areas, including in Catalonia, where socio-demographic dynamics differ markedly between the coastal strip from Tarragona to Girona, including the Barcelona metropolitan area, and the interior regions. But of all the data provided by El País, the most concerning to me is that a quarter of young Spaniards consider that, under certain circumstances, an authoritarian regime is preferable to democracy, and almost half are unaware of how poet Federico García Lorca died (He died shot by Francoist troops somewhere near Granada in 1936).

Focusing on Catalonia, one of the main topics of conversation in November and early December 2025 was the territorially disaggregated results of the language use survey for Catalonia for 2023.

In my view, since the population most sensitive to the national question in Catalonia has long been aware that independence is no longer the majority position, neither in Parliament nor in opinion polls, the debate over language has become a focal point for concerns about the direction of Catalan identity.

The serious situation of the Catalan language is linked to a demographic phenomenon increasingly noted in the media: the falling birth rate in Catalonia. In 2024, Catalonia recorded around 1.08 children per woman, a figure that has been declining for 15 years. The decline in natural growth has created a deficit that can only be offset by substantial immigration, unmatched in other neighboring European territories, a phenomenon that began around 2000 and has remained stable. Thus, in 2024, 25% of Catalonia’s population was born outside Spain, compared to only 5% 25 years earlier.

This influx of population has created complex challenges, affecting not only linguistic and cultural integration but also housing and public services. However, studies indicate that given Catalonia’s labor-intensive production system, dependent on low-skilled labor, we cannot forgo immigrant labor if we wish to continue economic growth.

Regarding Lithuania, the transition to its current situation began 15 years later than in Spain. While changes in Spain started after Franco’s death in 1975, the turning point in Lithuania occurred between 1989 and 1991, during the events of the Singing Revolution, which I document in my book La Via Bàltica, published by Saldonar in 2022.

If Spain’s changes have been spectacular, Lithuania’s have been no less so. A 2024 LSE blog article, marking 20 years since Lithuania joined the EU, showed that of all Central and Eastern European countries that joined the EU in 2004, Lithuania experienced the fastest economic convergence with the EU average, measured in GDP per capita at purchasing power parity. In 2021, amid the economic effects of the Covid-19 pandemic, some media reported that Lithuania had even temporarily surpassed Spain in GDP per capita.

On the negative side, Lithuania exhibits significant disparities in living standards, particularly between the capital, Vilnius, with its high concentration of wealth and attraction of immigrants in recent years, and the rest of the country, where demographic data indicate a continuous population decline.

However, the main cloud over Lithuania, as with all Eastern European EU countries, is the Russian expansionist threat, which could intensify depending on how the current conflict in Ukraine, triggered by Russia’s invasion in February 2022, unfolds. The US administration is distancing itself, leaving the European Union to bear the brunt of defending Ukraine, a supranational institution designed to project soft power, not serve as a military power. Even if Russia withdrew from Ukraine, a hybrid threat, manifested through continuous disinformation campaigns from Moscow, would remain unless political changes occur in the country that are currently unforeseeable.

I have written this article in a deliberately disordered way, without the usual bullet points I often use and giving my opinion here and there, to show that it is not AI-generated. I have also omitted references for the data presented for the same reason. This article has no purpose other than to take a snapshot of the world into which Màrius was born. I may make later amendments. Last edited: December 26, 2025.

El món de Màrius.

El passat dimarts 11 de novembre va veure la llum el Màrius, el meu fill, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Al voltant d’aquell dia a les ràdios sonava, que m’hagués cridat a mi l’atenció, els Figa Flawas i els Sexenni en català, però qui prenia els titulars en el món cultural era la Rosalia i el seu album “Lux”, mentre que una de les cançons més populars de l’any havia estat fins llavors “Die with a smile” de Lady Gaga i Bruno Mars.

Per honorar aquesta efemèride, he volgut deixar constància per escrit d’aquells temes internacionals i les dades socials i econòmiques d’aquest darrer trimestre de 2025 en el qual ell ha vingut al món i que, al meu parer, seran rellevants en els propers anys.

Màrius neix fruit d’un context social i polític estable a Europa, que ha permès la mobilitat amunt i avall pel continent. No tinc clar si hagués sigut possible conèixer a la seva mare, lituana, mantenir una relació a distància amb ella durant un any i després facilitar la seva arribada posterior com a immigrant comunitària a Catalunya sense els instruments que ha aportat la Unió Europea, potser sí que l’hagués conegut igualment i també s’hauria instal·lat, tot i que amb més traves burocràtiques, però el que poso aquí en dubte és el fet mateix que jo hagués viatjat fins a Lituània, on la vaig conèixer, sense les fronteres obertes de l’espai Schengen i sense el mercat comú que va facilitar, per exemple, els vols de baix cost, o sense el programa Erasmus, que va despertar en mi l’interès en conèixer gent d’altres països d’Europa.

Tot aquest món, presenteixo, es troba en risc ara mateix. Quan vaig començar a escriure aquest article feia poc més de 24 hores que el magnat Elon Musk, propietari de la xarxa social X i home més ric del món, havia demanat abolir la Unió Europea, fruit de la seva ràbia per la decisió comunitària de fer-li pagar una gran multa perquè X no compleix les regulacions europees, en concret la Digital Services Act, i primera sanció que la DSA imposa a una empresa gran des de la seva entrada en vigor.

Posteriorment el president dels EUA, Donald Trump, va fer pública la seva estratègia de seguretat nacional dels EUA, en la qual feia palès que ja no compartia amb Europa els mateixos valors i guiava la seva acció exterior per pur interès geoestratègic. De totes les crítiques que fa, una és particularment rellevant, en quan afirma que la Unió Europea soscava la llibertat política i la sobirania dels seus estats membres. Per si això no fos poc, unes setmanes més tard, l’administració nord-americana va decidir vetar l’entrada als EUA a l’excomissari europeu Thierry Breton i altres responsables europeus de la moderació de continguts a la xarxa social X, en una decisió que té més de similar a l’actitud que pren la Rúsia de Putin, quan veta l’entrada a Rússia a diferents polítics de la Unió Europea, que la que se suposa hauria de prendre un país fins ara aliat.

Tot plegat ens situa en un escenari ben diferent del que hem viscut i gaudit els darrers 50 anys o més. Per veure on estem avui i on estàvem en el passat, compararé amb dades dels dos països on el Màrius té vincles, Espanya, i més concretament, Catalunya, i Lituània. I d’Espanya em fixaré especialment com era quan va morir el dictador Francisco Franco i de Lituània em com ha evolucionat a nivell socioeconòmic des dels dies de la Via Bàltica de 1989, qual el país reclamava recuperar la seva llibertat, presa pels ocupants soviètics.

El diari El País va publicar, coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco el 20 de novembre, 20 gràfics explicant com ha canviat Espanya des de llavors, em centraré a explicar les dades que per a mi són més rellevants. Espanya, malgrat els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, és un país referent en drets i llibertats, segons els acadèmics del projecte V-Dem. També és un país més sa, al 1975, 4 anys abans que jo nasqués, l’esperança de vida era de 73,5 anys mentre que el 2024 aquesta era de 84 anys, segons l’Instituto Nacional de Estadística, al món només 4 països tenen major esperança de vida ara mateix: Japó, Corea de Sud, Andorra i Suïssa, però aquesta dada ha anat acompanyada d’una caiguda dràstica de la natalitat, els majors de 65 anys, que al 1975% eren el 10% de la població, ara són el 20%. Espanya també és un país més ric, el PIB per càpita s’havia duplicat respecte el de 1975, es va aturar amb la crisi de 2008 i amb la pandèmia de 2020 i ara creix en paral·lel a la creació d’ocupació, que destaca dins del marc de l’eurozona, un creixement econòmic que no ha anat acompanyat de la reducció de les desigualtats, l’índex Gini és avui en dia similar al de 1980, vora un 0,32. Espanya és també un país més educat, des dels anys setanta del segle XX la proporció d’adults amb estudis superiors ha passat del 6 al 31%. També és un país més igualitari, amb més dones treballant, el 46% de les dones treballa o està buscant feina, a més, el 44% dels diputats al Congrés de Diputats espanyol són dones. Espanya és també un país més urbà que veu com es buida en les seves zones rurals, també a Catalunya, on veiem unes dinàmiques sociademògrafiques ben diferents a la franja litoral que va del Camp de Tarragona fins al Maresme, comprenent l’àrea Metropolitana de Barcelona, en relació a la resta del país, i molt concretament en relació a les comarques d’interior. Però de totes les dades que oferia El País, per a mí la més preocupant és la que indica que una quarta part dels joves espanyols consideren que en determinades circumstàncies és preferible un règim autoritari a la democràcia i quasi la meitat desconeix com va morir Federico García Lorca.

Baixant de nivell fins a Catalunya, un dels grans temes de conversa durant el mes de novembre i principis de desembre de 2025 eren els resultats territorialitzats de l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya corresponent a les dades de 2023.

Al meu parer, com que la població més sensibilitzada a Catalunya al voltant de la qüestió nacional és conscient des de fa temps que l’independentisme ja no és majoritari, ni al Parlament ni en les enqüestes d’opinió, s’ha trobat en el debat de la llengua allà on concentrar les preocupacions sobre el rumb de la identitat catalana. Les dades de l’ús de la llengua estaven disponibles des de principis de mes, però no va ser fins al 27 de novembre que es van conèixer els detalls per territoris, on ressaltava, un cop més, les Terres de l’Ebre com l’àmbit territorial de Catalunya amb un ús més elevat del català, amb un 57% de la població que té el català com a llengua d’ús inicial més que fins i tot la Catalunya central (48%) o el Pirineu de Lleida (51%), però a la vegada també es feia constar que l’ús del català decreix fins i tot a Terres de l’Ebre en comparació amb dades d’anys anteriors. Màrius ha nascut a Tortosa, a les Terres de l’Ebre, està previst que visqui doncs en un entorn altament catalanòfon, en comparació amb les zones on viu la major part de la població catalana. Em preocupa que, tot i ser una mena de Gaeltacht del català, salvant les distàncies, no tenim el reconeixement com a tal per part de les autoritats que gestionen la promoció i defensa del català, com si ho tenen les zones equivalents a Irlanda. Al meu parer, el fet que la renaixença i el noucentisme va passar de llarg del sud de Catalunya, és a dir, no hem donat al país cap Verdaguer o Josep Pla, no tinguem mai aquesta consideració.

La greu situació de la llengua catalana no és aliana a un fenòmen demogràfic cada cop més comentat als mitjans de comunicació com és la caiguda de la natalitat a Catalunya. A Catalunya neixen l’any 2024 vora 1,08 fills per dona, un indicador que ha anat caient des de fa 15 anys. La caiguda del creixement natural de Catalunya ens ha portat a una situació de dèficit que només es compensa amb una gran entrada d’immigrants sense comparació en altres territoris del nostre entorn immediat europeu, un fenòmen que es va començar a produir a partir de l’any 2000 i que continua estable. Així, els nascuts fora d’Espanya el 2024 a Catalunya eren el 25% de la població mentre que 25 anys abans només representaven el 5% de la població.

Aquesta entrada de població ha portat al país a una complexa situació que es trasllada no només en l’àmbit de la integració lingüística i cultural, també en altres àmbits com la pressió sobre l’habitatge o els serveis públics, però en paral·lel diversos estudis assenyalen que, donat el nostre sistema productiu, intensiu en mà d’obra de baixa qualificació acadèmica, no podem prescindir de l’entrada de població immigrant en edat de treballar per tal de seguir creixent econòmicament.

Pel que fa a Lituània, la transició cap a la situació actual del segon país del Màrius comença 15 anys més tard que la d’Espanya. Si a Espanya tot comença a canviar a partir de la mort del dictador Franco el 1975, a Lituània els fets que marquen un punt d’inflexió en la història del país es situen entre els anys 1989 i 1991, quan es produeixen els fets de la revolució cantada que documento al meu llibre “La Via Bàltica”.

Si a Espanya el canvi ha estat espectacular, no ho ha estat menys a Lituània. Un article publicat al blog de la LSE l’any 2024 en el marc dels 20 anys de l’entrada de Lituània a la UE, demostrava que, de tots els països del bloc d’Europa central i de l’est que van entrar a formar part de la UE l’any 2004, Lituània va mostrar la convergència econòmica més ràpida respecte a la mitjana de la UE reflectit en el PIB per càpita en paritat del poder adquisitiu. L’any 2021, en el marc dels efectes econòmics de la pandèmia per la Covid-19, molts mitjans es feien ressó que, puntualment, fins i tot Lituània havia superat a Espanya en PIB per capita.

En el capítol negatiu, es pot mencionar, en el cas de Lituània, la gran disparitat en el nivell de vida que hi ha entre la regió de la capital, Vilnius, amb la seva elevada concentració de riquesa i atracció d’immigrants en els darreres anys, i la resta del país, on les dades demogràfiques ens parlen d’un declivi continuat de la població.

Però el principal núvol al davant que té Lituània, a l’igual que tots els països de la Unió Europea situats en la franja oriental, és l’amenaça expansionista russa, que es podria intensificar segons com acabi l’actual conflicte d’Ucraïna iniciat a partir de la invasió del país el febrer de 2022 i del qual se n’està desmarcant l’administració nord-americana, deixant a la Unió Europea tot el pes de la defensa d’aquest país, una institució internacional creada per projectar poder tou, no per ser una potència militar. I fins i tot en el cas que Rússia es retirés d’Ucraïna, una amenaça en format híbrid, en el sentit que el país es veu sotmés contínuament a campanyes de desinformació des de Moscú, no deixarà d’estar present a no ser que es produeixin canvis en la direcció política del país que ara mateix no es poden visualitzar.

He volgut escriure aquest article amb un sentit desordenat, sense les entrades per punts que faig habitualment en els meus escrits, per demostrar que no està fet amb IA, i no he afegit referències a les dades ofertes precisament també en aquest sentit. Aquest article no té cap altra finalitat que fer una fotografia del món en el qual el Màrius ha nascut. No descarto fer-ne esmenes posteriors. Darrera edició 26 de desembre de 2025.

The free spirit of Užupis as a sample of what I like about Lithuania.

Aquest article també està disponible en català, aquí.

Let me dust off my personal blog and take you on a journey to Lithuania—or at least to a unique corner of it that dreams of being something more.

I won’t regale you with tales of Aukštaitija’s lakes, the healing waters of Druskininkai, or the simple pleasure of dipping cucumbers in Baltic honey as the sun dips below the horizon on a lazy summer evening, though I could go on about those for hours.

Instead, I want to introduce you to a special neighborhood in Vilnius, Lithuania’s capital. This neighborhood has boldly declared its independence, and its residents are eager to share their story with anyone who will listen. Welcome to Užupis, which translates to “beyond the river.” From the historic heart of Vilnius, Užupis—or rather, the Republic of Užupis—lies across the Vilnelė River. And I, your humble narrator, have the honor of serving as the ambassador of this vibrant republic of artists and free thinkers to Catalonia. In the photo, you’ll see me proudly holding the republic’s flag, featuring a hand with a hole, symbolizing the rejection of bribery.

Please don’t stop reading yet; what I’m about to share may sound whimsical, but it’s rooted in a deep sense of community and creativity.

Uzupis flag in front of Sagrada Familia church in Barcelona.

On December 30, 2013, I was bestowed the honor of becoming the ambassador of Užupis to Catalonia by the artist and foreign minister, Tomas Chepaitis. My path to this distinction was simple yet meaningful: just two months prior, I had translated the Constitution of Užupis into Catalan. This document can be consulted on its website and Facebook page.

Why did I do it? Well, as George Leigh Mallory famously said when asked why he wanted to climb Everest, “Because it’s there.” When a constitution urges you never to give up, it deserves to be translated. Anyone visiting Užupis will notice that its constitution—yes, they have one; they are a republic!—is displayed in many languages on plaques. However, Catalan, Europe’s largest unofficial language at the EU level, was missing. Although the plaque hasn’t been installed due to cost, translating it from English and Spanish in 2013, before AI and advanced translators, was a labor of love. Now, it’s available digitally for all to enjoy in Catalan, with its delightful blend of humor and idealism.

It’s surprising that no one had translated it before 2013. Catalans pride themselves on traveling the world, sharing stories over beers in Barcelona’s Gràcia or Poblenou. Yet, the Baltic states remain largely unexplored by us, and when we do visit, we rarely think to contribute. Perhaps it’s a lingering fear of interacting with strangers.

That’s why, in 2022, I published “La Via Bàltica,” detailing my 32 days long walking trip along the Baltic Way in 2018 and interviews with 31 people. My goal was to break down the ignorance barrier we have in Catalonia about the Baltic republics.

But let’s get back to Užupis. While there’s plenty of information online, especially in English and Spanish, Catalan resources are scarce beyond Wikipedia. So, I won’t delve into what to see or do in Užupis today. Instead, I’ll share why Užupis, with its independent spirit, constitution, president, foreign minister, ambassadors, currency, and even an army, embodies what I love about Lithuania.

Here’s why:

In Catalonia, we’re proud of our growing economy, driven by tourism, manufacturing, chemicals, automotive, biomedical, and advanced technology sectors. But as we thrive, we must ask ourselves: What is our purpose? What are our ideals for 2025? In 2017, independence seemed to be our driving force. But now, what’s next?.

All this growth, what is its purpose at a philosophical level or in terms of contribution to Catalans and humanity?

Lithuania, the country that encompasses Užupis, has a clear mission: to stand up for democracy and human rights, even if it means facing commercial challenges (Yes, Taiwan and the PRC in mind). This is Lithuania’s motto, its reason for being. Whether seen as daring or commendable, Lithuania has a purpose beyond economic growth, and that’s something we can all learn from.

Užupis thrives as a vibrant “Republic” within Vilnius. As someone who has visited Lithuania’s capital annually since 2009, I’ve witnessed the city’s transformation alongside the country’s economic boom. By 2025, Vilnius has become a pricey place to live, offering lucrative opportunities but at the expense of some of its former charm. Gone are the days of cozy, bohemian bars where you could enjoy a meal and drinks on a budget. While the culinary scene has undoubtedly evolved, the nostalgia for simpler times lingers—especially when you find yourself paying €20 for eight pieces of sushi, as humorously noted by the Instagram parody account, Soy Vilnius.

As Vilnius evolves and gentrifies, Užupis remains steadfast in its identity: a haven for artists where creativity permeates every corner.

Cross the Vilnelė River, and you’ll find yourself either in the bustling old city or the upscale Paupys neighborhood with its luxurious apartments. Yet, Užupis stands apart, quietly resisting change and maintaining its unique spirit. While not as vibrant as Naples or other southern European cities, its charm is undeniable. Here, the Aristotelian principle thrives, as Tomas Chepaitis, the Foreign Minister of Užupis, notes: no country should exceed 5,000 inhabitants, for the human mind can remember only so many faces. It’s as if Aristotle himself wanders these streets within a European capital..

Just as Lithuania carves out its distinct character on the global stage, Užupis reminds us that we can live with purpose and embrace our freedoms. Its constitution beautifully states that everyone has the right to be happy, but also the right to be unhappy. As we approach April 1st, marking Užupis’ independence declared in 1998, I proclaim: we need more places like Užupis, in Catalonia and worldwide. Long live Užupis!

Užupis i el seu esperit lliure com a reflex d’allò que m’agrada de Lituània.

Deixeu-me que reprengui el meu bloc personal, que tenia ple de pols des de feia anys, parlant-vos de Lituània. O si més no d’un lloc que es troba geogràficament dins de Lituània, tot i que té vocació de ser quelcom diferent.

No us parlaré, tot i que em podria estar estona fent-ho, dels llacs d’Aukštaitija, les aigües minerals de Druskininkai o de com m’agrada menjar cogombre amb mel d’abelles bàltiques mentre es posa el sol en una llarga vesprada d’estiu.

Avui us parlaré d’un barri de Vilnius, la seva capital, que ha declarat la seva independència i els seus residents us ho expliquen a la mínima oportunitat que tenen. El barri en qüestió es diu Užupis, que en lituà vol dir “més enllà del riu”, ja que vist des del centre històric de la ciutat el barri, perdó, a partir d’ara l’anomenarem república, està efectivament passat el riu Vilnelė. I qui us escriu té l’honor de ser l’ambaixador d’aquesta república d’artistes i lliure pensadors a Catalunya. Aquí a la foto em podeu veure aguantant la bandera de la república, una mà amb un forat al mig, la qual representa que no es poden acceptar suborns. No deixeu de llegir encara, el que us explicaré és seriós, encara que no ho sembli en aquest punt.

Va ser el 30 de desembre de 2013 quan l’artista i ministre d’exteriors d’ Užupis, Tomas Chepaitis, em va anomenar ambaixador d’ Užupis a Catalunya. Tot el que vaig fer per ser guardonat amb aquesta distinció va ser traduir dos mesos abans la Constitució d’ Užupis al català, document que es pot consultar a la seva web i la seva pàgina de Facebook.

Per què ho vaig fer? Bé, primer que res, i com va dir George Leigh Mallory  quan li preguntaven per què volia pujar l’Everest, “perquè està allí”, i una constitució que en el seu darrer article estableix que no t’has de rendir mai mereix ser traduïda. Qualsevol que visiti Užupis veurà que la seva constitució, (sí, tenen constitució, són una república!) està traduïda i exposada en plaques en multituds d’idiomes diferents però el nostre no hi era. No hi era ni encara hi és, perquè posar la placa té un cost que ningú de moment ha volgut encara esponsoritzar. Però fer l’esforç de traduir-ho des de l’anglès i el castellà, l’any 2013 quan encara no hi havia intel·ligències artificials i els traductors automàtics no estaven tan refinats com ara, a mi no em suposava cap esforç, i així almenys està en versió digital per tal que pugui ser gaudida, en català, els seus articles mig còmics mig idealistes.

Per què ningú abans del 2013 s’havia preocupat de fer-ho és quelcom que no m’ha deixat mai de sorprendre. Els catalans fanfarronegem dient que anem per tot el món, i ens agrada parlar davant d’una cervesa a un bar de Gràcia o del Poblenou, del que hem fet el darrer estiu per Islàndia, Xile o Vietnam. Però als Països Bàltics hi anem poc i en sabem encara poc i si hi anem i veiem manifestacions culturals curioses com les constitucions d’ Užupis no se’ns passa pel cap aportar el nostre granet de sorra, potser per allò del “què diran”, perquè som cosmopolites però també tenim encara una certa por d’interactuar amb humans d’altres terres amb qui tenim zero vincles en comú.

Per això, i ja sense vincles amb les meves tasques vinculades amb Užupis vaig publicar el 2022 el meu llibre “La Via Bàltica” en el qual explico com vaig caminar la Via Bàltica l’any 2018 entrevistant a 31 persones, per ajudar a trencar el mur de desconeixement que des de Catalunya tenim sobre les tres repúbliques bàltiques.

Però no em vull distraure, i us continuo parlant d’ Užupis. Hi ha molts d’articles a internet, sobretot en anglès i en castellà, però no gaires en català, més enllà de la Wikipèdia, que expliquin què és Užupis, per això jo no us distrauré explicant què es pot visitar o fer a Užupis. Almenys avui. Em limitaré a dir per què Užupis i el seu esperit lliure, que els ha portat a declarar la independència, redactar una constitució, nomenar president, ministre d’afers estrangers i ambaixadors, tenir moneda pròpia i fins i tot armada, és per a mi un reflex d’allò que m’agrada de Lituània.

Us explico.

Si m’esteu llegint en català, és bastant probable que ho estigueu fent des de Catalunya. En aquest indret del Mediterrani on visc, que alguns anomenen nació i d’altres simplement regió d’Espanya, però que tothom té clar que és quelcom de singular si més no perquè la Unió Europea ens classifica com un NUTS 2 agrupant dades estadístiques de tot tipus, sabem, per exemple, que cada any rebem més i més turistes estrangers, que venen a gaudir de les nostres platges, la nostra cuina i el nostre llegat artístic i patrimonial. Sabem que la nostra economia està creixent contínuament per damunt de la mitjana europea, en part per ser una potència turística, però també per la nostra especialització en altres àrees de l’economia en relació al nostre entorn immediat, primer va ser la indústria manufacturera, després va venir la química i l’automoció i ara es parla tant del sector biomèdic i tecnologia avançada, aquesta darrera impulsada per futurs fons sobirans locals.

Celebro tot això, és bo que la gent tingui de què viure i pugui fer plans de vida.

Però, de la mateixa manera que els humans ens preguntem sobre el motiu pel qual vivim,  a nivell col·lectiu, com a país, com a territori, encara que sigui com a regió, Catalunya també s’hauria de preguntar quin és el seu motto, el lema, els ideals de la Catalunya del 2025. L’any 2017 semblava que tot el que fèiem era perquè anàvem a ser independents. Ara què?

 Tot aquest creixement quin objectiu té a nivell filosòfic o d’aportació als catalans i la humanitat?

A Lituània, el país que envolta  Užupis, els seus respectius governs al llarg dels darrers anys ens volen fer entendre que Lituània és un petit país que vol fer front als grans països que no respecten la democràcia i els drets humans. Exemples d’això en tenim, per exemple, quan es va permetre l’obertura d’una oficina de Taiwan a Vilnius. I això és el que Lituània transmet al món, aquest és el seu moto pel qual Lituània viu i respira. Alguns diran que és una actitud agosarada que pot portar problemes comercials, d’altres que és molt lloable per part dels lituans, però el cert és que Lituània té un “motiu clar de ser”.

Per la seva part Užupis també respira, com a “República” dins de Vilnius. Jo, com a observador que he visitat almenys un cop cada any la capital de Lituània des de l’any 2009 fins ara, puc constatar l’evolució que ha fet la ciutat en paral·lel al creixement econòmic de Lituània. Vilnius al 2025 s’ha convertit en un lloc car on viure, car en part perquè s’hi poden guanyar molts diners, però tot això a costa de perdre, al meu parer, part de l’ànima que tenia aquesta ciutat, que en el seu dia estava ple de petits bars bohemis on podies beure i menjar per ben poc. Cert, un menjar i beure que segurament no era gaire sofisticat, comparat amb el que hi ha ara, però no havies de pagar, per exemple, 20 EUR per 8 peces de sushi, com recentment n’ha parlat el compte paròdic a Instagram Soy Vilnius.

I mentre la ciutat s’ha anat gentrificant i canviant la seva fisonomia, Užupis s’ha mantingut fidel al que sempre ha sigut, un barri on bona part del seus residents són artistes, i l’art es respira arreu de la república.

Creieu-me, només us cal creuar el riu Vilnelė a un costat, per entrar a la turistificada ciutat antiga, o a l’altre, per entrar al barri de Paupys amb els seus pisos exclusius, entre els més cars de Lituània, per adonar-vos-en que Užupis té caràcter, resisteix, sense fer soroll. Cert, aquí no estem a Nàpols o qualsevol altre lloc del sud d’Europa, però ho notareu. S’ha aplicat aquí, com diu el Tomas Cepaitis, ministre d’Afers Exteriors de la República d’ Užupis, el principi aristotèlic de què cap país ha de tenir més de 5.000 habitants, ja que “la ment humana no pot recordar més de 5.000 persones”. L’esperit d’Aristòtil passejant pels carrers d’una capital de la Unió Europea, ni més ni menys.

De l’exacta mateixa manera que Lituània, sense cobrir els grans titulars de la premsa internacional, té un caràcter propi dins d’Europa i fins i tot a nivell mundial, Užupis està aquí per recordar-nos que es pot viure amb sentit i esprement al màxim la nostra llibertat, ja que, com diu la seva constitució, tothom té dret a ser feliç, però també té dret tothom a ser infeliç. Per tot això, i davant l’imminent celebració del dia 1 d’abril, quan es celebra la proclamació d’independència d’ Užupis, declarada l’any 1998, vull proclamar des d’aquí que ens calen més Užupis, a Catalunya i arreu del món. Visca Užupis!

10 things I learned writing, publishing and presenting a non-fiction book.

This article is also available in Catalan, here.

Last Saturday, 10 December, in a small village on the Costa Brava I finished the presentation tour of my book in Catalan “The Baltic Way. Estonia, Latvia and Lithuania’s dream of being part of democratic Europe”, a tour that started on 23 September in Tortosa, my hometown.

It has been a long journey throughout Catalonia and Andorra, not only in the geographical sense, but also because of all the learning involved in a field – writing, publishing and marketing a book – which was completely unknown to me.

La Via Bàltica Book Tour Autumn 2022 (22 Sep-10 Dec) graphic report.

All in all I have participated in eleven book presentations and in three literary fairs. Then add on 11 interviews with different media during this period of time, and a promotional article previously written by me in English.

At the end of this post, in the annex, I detail the list of places where I have presented the book and the media I have given interviews with, as well as other media that have published news about my book.

From all of these experiences, I have learned the following lessons that I wish to share with you.

About writing a book.

1. Do you want to write a non-fiction book? Make sure no one has written anything like this before.

Writing a book takes a lot of work, I spent two long years writing mine. So it is important that this work is publishable and has readers.

Write about a topic you are passionate about

Most important advice

So my first advice is: find that niche market of potential readers willing to read your book. As a general rule you will find this niche if two important conditions are met:

a. Write about a topic you are passionate about

b. Write about a topic on which very little has been written

I am a passionate about travel, culture and outdoors in the Baltic States. As there is very little written in Catalan about that part of Europe I wrote my book about my experience walking the Baltic Way 30 years on.

If you have to write, at least have fun doing so, and ensure your book generates some interest with the second condition. Then the readers will come.

2. No more than 80,000 words.

A book will rarely be longer than 300 pages. If you reach this limit it means that you really have a lot to say and you will spend a lot of time working on the book. In any case, never exceed 80,000 words, because then you are going beyond those 300 pages, and when you submit the draft to the publishing house, they will probably tell you to think about making cuts, as actually happened to me.

3. Set a calendar for writing. Record the time spent and words written each day.

Writing a long book is a very methodical job, if you want to finish it in a certain time and not to raise the white flag in the middle of the job, my advice is to set a calendar with the days you can write and the hours you can devote to your book. And every day you type something, then write down how many words you’ve written and the effective time spent, so you can keep track to see if you’re sticking to your plan or not.

About finding a publishing house.

4. Check the publishing market (if possible, before writing anything).

In order to ensure that your book will have sufficient interest for publishers, try to find out what the publishing market is like and who might be interested in a book like yours.

Check out the calendar of book fairs in your city or country. All the publishers will be there grouped together, so you can go and talk to them in person. No one will promise you anything but at least you will know what you have to write for there to be a certain degree of probability that they will pay attention to you.

And keep in mind that, as a first-time writer, it is most likely that no one will give you a definitive yes without seeing the draft almost finished.

5. Consider self-publishing.

The drawbacks? No one will check your writing style, and you will have to pay for the publication of each book out of your own pocket, although these are usually not very high amounts, and, above all, your book will hardly be present in any bookstores.

About marketing a book.

6. Less is more.

Quite probably, once the book is published, and with all the efforts devoted to achieving this moment, you will be thinking about making as many presentations as possible.

This is a mistake.

The book market throughout Europe is increasingly limited. In most places where you go with your book, you can consider yourself lucky if more than five people show up. You must also bear in mind that if you have already made a presentation in a city, no matter how big it is (I am thinking of Barcelona, for example), a second one in the same city will not generate anywhere near as much expectation as the first one. Of course, make sure that everyone you know in the city is aware of your presentation well in advance.

7. Choose the places where you will present your book carefully.

So, you already know that you have to go to very few places, but which ones? The most important thing is to start in the place where most of your friends and family live, and then go wherever you think you will also have a fair number of people interested. Don’t forget, they will surely go to the presentation more because of you than because of the content of the book itself.

If you want to take risks and go to places where you don’t know many people, then go to those bookstores that specialize in the specific genre of your book. In my case I visited as many travel bookstores as I could. But even in this case make sure that wherever you go there will be at least one person who knows you!

8. You won’t get rich (probably).

Unless your non-fiction book aims to solve a widespread problem under the title “How to regrow your hair when bald?”, then I am afraid to say the volume of books you sell will be limited. So if you write a book, do it because you enjoy writing or because you need it for your CV or for whatever other reason, but not for the money. This is why you have to be grateful to the people coming to your presentations. Consider bringing some drinks and cookies to offer them…if they wait patiently until the end of your talk.

9. Look for local presenters.

Find a local presenter to help present your book, no matter what, wherever you go. It makes a difference. He or she will help you break the ice in front of the audience and will also help you to attract other local people to your event. When I went to places without a local presenter I could certainly see the difference. Be especially kind to them.  

10. Talk to the press.

Even if the publisher has secured interviews with the press for you, it is possible that they do not know journalists in all the cities where you are going to present your book. In this case you will have to make the contacts with the local press yourself. Prepare a short press release with an attention-grabbing title and subtitle. And whenever you can, point out what specific interest your book has for the local inhabitants of the city where you are going to organise an event. The note or interview will probably not be published before the presentation, but it will help you promote the book and keep interest alive for longer than originally planned.

Bonus point 11. Be active on social media.

I will not explain here how to use social media efficiently as we all know, thanks to Elon Musk, that what is valid today might change tomorrow. But I do advise you to be on as many kinds of social media as possible. The friends and family that are on Instagram are certainly not the same ones that you have on Facebook, whereas being on Twitter, for now, still gives you a lot of visibility in the media world. So think about dusting off your profiles or setting up new ones.

Conclusion.

A book takes a lot of work, so it’s important to be sure that you can publish it and, last but not least, that as many people as possible will read it afterwards. I hope that my advice serves as an inspiration to future writers. Do not be discouraged because, in spite of everything, it is a very enriching experience.

Annex 1. Presentations and literary fairs.

23 September 2022. Marcel·lí Domingo Library, Tortosa. Presenter: Oriol Gracià.

30 September 2022. L’Agrícol in Vilafranca del Penedès, invited by Òmnium Cultural Alt Penedès. Presenter: Aleida Bertran.

1 October 2022. Campredó city council. Presenter:Emigdi Subirats.

6 October 2022. Altaïr bookstore in Barcelona. Presenter: Llibert Ferri.

13 October 2022. Civic Center Barri Vell in Girona, Ulyssus bookstore. Presenter: Josep Maria Iglesias.

20 October 2022. Muntanya de llibres bookstore in Vic.

22 October 2022. XVII Lletres ebrenques literary fair, Amposta library.

26 October 2022. Cambrils City Council Cultural Center. Presenter: Lluís Rovira.

29 October 2022. Bassa bookstore in Móra d’Ebre. Presenter: Andreu Carranza.

18 November 2022. Guaix bookstore in Amposta. Presenter: Alba Sancho.

22 November 2022. La Capona bookstore in Tarragona. Presenter: Helle Kettner.

25 November 2022. La Trenca bookstore in Andorra la Vella (Andorra). Presenter: Yvan Lara.

4 December 2022. Indilletres literary fair in la Bisbal d’Empordà.

10 December 2022. La Viatgeria bookstore in Calonge Booktown first anniversary.

Annex 2. Press kit.

In English

What I saw walking the Baltic Way 30 years onDeep Baltic. 29 June 2022.

In Lithuanian

Baltijos kelią pėsčiomis įveikęs ir knygą apie jį parašęs katalonas: jūsų istorija turėtų būti žinoma plačiau – LRT (Lithuanian Public Broadcaster). 4 December 2022

In Spanish

Jordi Arrufat: “Las independencias de los países bálticos no fueron fáciles, podían haber terminado como Praga en 1968” – Público. 25 October 2022.

In Catalan

Jordi Arrufat: «Una lliçó dels països bàltics és que van decidir anar a per totes»Nació digital. 10 September 2022

Jordi Arrufat: “La Via Bàltica és una metàfora”Surtdecasa. 21 September 2022.

Jordi Arrufat ens presenta l’assaig “La via bàltica”Més 324 (Catalan Public Broadcaster). 22 September 2022.

Campredó celebra els 5 anys de l’1 d’Octubre amb la presentació del llibre “La Via Bàltica”Imagina Ràdio. 27 September 2022

Conferència i presentació del llibre La Via Bàltica de Jordi ArrufatEix Diari. 30 September 2022.

Jordi Arrufat · “La independència no s’aconseguix, només, donant-se les mans”Setmanari l’Ebre. 30 September 2022.

«En cap moment vull comparar Catalunya amb els països bàltics»Diari de Girona. 4 October 2022.

Campredó commemora l’1 d’octubre amb la presentació del llibre ‘La Via Bàltica’Ebre Digital. 6 October 2022.

“Els bàltics van voler anar a per totes, fos com fos”El Temps. 6 October 2022.

La Via Bàltica, el llibre que ens acosta al procés d’independència de Lituània, Letònia i EstòniaÒmnium Cultural Alt Penedès. 14 October 2022.

“Les independències dels països bàltics no van ser tan fàcils, podien haver acabat com a Praga el 1968”Diari Públic. 25 October 2022.

Jordi Arrufat: “La Via Bàltica i la Via Catalana tenen en comú que van donar visibilitat al desig d’independència”. Radio Cambrils. 26 October 2022.

La Via Bàltica, de Jordi Arrufat, un llibre de viatges que acosta els països bàltics a CatalunyaRevista Cambrils. 27 October 2022.

“L’amenaça russa ha despertat l’esperit de la Via Bàltica”La República. 11 November 2022.

Jordi Arrufat: “Quan feien la Via Bàltica no hi havia full de ruta, no sabien com acabaria”El 9 nou. 6 December 2022.

El tortosí Jordi Arrufat recorda la ‘Via Bàltica’ d’Estònia, Letònia i LituàniaCanal 21 Ebre. 9 December 2022.

10 coses que he après escrivint, publicant i presentant un llibre (de no ficció)

El passat dissabte 10 de desembre vaig acabar a Calonge (Baix Empordà) la gira de presentacions del meu llibre, “La Via Bàltica. El somni d’Estònia, Letònia i Lituània de viure a l’Europa democràtica”, una gira que havia començat el 23 de setembre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.

Ha estat un viatge llarg per tot Catalunya i Andorra, no només en el sentit geogràfic, sinó també pels aprenentatges que m’emporto, ja que, al fet d’organitzar presentacions de llibres, calia sumar-hi els anys previs redactant el llibre i en paral·lel buscant una editorial interessada en publicar el meu document, una tasca de la qual al final se n’ha ocupat l’editorial Saldonar en el meu cas.

En total he participat en onze presentacions de llibre on jo era l’únic autor que hi participava, i en tres fires literàries, on presentava el llibre juntament amb altres autors. I a això cal sumar-hi 11 entrevistes en diferents mitjans de comunicació durant aquest període de temps, i un article promocional escrit per mi prèviament en anglès.

Al final d’aquesta publicació, a l’annex, detallo, la relació de llocs on he presentat i els mitjans pels quals he donat entrevistes, així com també altres mitjans que han publicat notícies sobre el meu llibre. Tot plegat ho explico per contextualitzar un camí que ha estat llarg, però també intens, sobretot durant aquests dos mesos i dues setmanes. D’aquest camí en trec els següents ensenyaments que comparteixo amb tots vosaltres.

Sobre el procés d’escriure el llibre

1. Vols escriure un llibre de no ficció? Dos consells clau.

Escriure un llibre dona molta feina. Jo m’he estat dos anys llargs, des del 2019 al 2021, redactant el meu, a més del temps que he dedicat a recollir la informació amb el qual he alimentat el llibre, ja sigui sobre el terreny, visitant els països bàltics, o bé investigant amb fonts obertes per internet i consultant altres llibres.

Escriviu sobre una temàtica que us apassiona

Primer consell a l’hora de decidir escriure un llibre.

És important que aquesta feina es pugui publicar i tingui lectors. Crec que els trobareu si es donen dues condicions importants:

  1. Escriviu sobre una temàtica que us apassiona
  2. Escriviu sobre una temàtica sobre el qual hi ha molt poc escrit.
Els països bàltics, una zona d’Europa que m’apassiona i sobre la qual hi ha molt poc escrit en català.

Després ja trobareu els lectors, però si us heu de posar a escriure almenys passeu-vos-ho bé amb la primera condició, i assegureu-vos un cert interès amb la segona. Es pot escriure sobre una temàtica de la qual escriu tothom, com, per exemple, la invasió russa d’Ucraïna? És clar, però penseu que us haureu de donar pressa ja que és un tema d’actualitat i que haureu de destacar aportant quelcom que els altres escriptors no hagin dit.

2. No més de 80.000 paraules.

Un llibre molt excepcionalment superarà les 300 pàgines, si arribeu a aquest límit és que realment teniu molt a explicar i aneu a dedicar-hi molt de temps.

Si sou un escriptor de ficció reconegut com l’Andreu Carranza us permetran passar de les 300 pàgines, però si comenceu…difícil.

En tot cas no supereu mai les 80.000 paraules ja que llavors us esteu anant més enllà d’aquestes 300 pàgines, i quan presenteu el manuscrit a l’editor segurament us dirà que heu de pensar en retallar, com de fet em va passar a mi ja que desconeixia aquest límit.

3. Marca’t un calendari per escriure. Enregistra el temps dedicat i les paraules escrites cada dia.

Escriure un llibre llarg és una feina molt metòdica. Si vols acabar en un temps determinat i que no s’allargui massa ni es quedi al calaix el meu consell és que et fixis un calendari dels dies que podràs escriure i les hores que hi podràs dedicar.

Important no deixar mai d’escriure de forma metòdica els dies marcats per poder arribar a l’objectiu d’acabar un llibre.

I cada dia anotis les paraules que has escrit i el temps efectiu dedicat, per tant de fer un seguiment per veure si estàs seguint el ritme o no. I si és que no llavors hauràs de detectar què t’impedeix avançar.

Sobre el procés de trobar una editorial que et publiqui

4. Investiga el mercat editorial.

Molts escriptors novells no tenim una editorial que coneguem a la qual oferir els nostres manuscrits per publicar. I enviar manuscrits a editorials, sense conèixer a ningú allí pot ser molt frustrant, et poden respondre amb negatives al cap d’unes setmanes, et poden demanar que facis un crowdfunding per finançar el llibre (Sí! Això passa!) o, el que passa més sovint, et poden ignorar i no respondre mai.

Fires d’editorials com Indilletres (a la foto) són llocs idonis per investigar el mercat abans d’escriure.

Per tal d’assegurar que el teu llibre tindrà un mínim interès intenta esbrinar quin és el mercat editorial i a qui pot interessar un llibre com el teu, esbrina el calendari de fires de llibres al teu territori, allí estan totes les editorials agrupades i podràs parlar amb els editors cara a cara. Ningú et prometrà res, però almenys sabràs què has d’escriure per tenir una certa probabilitat que et facin cas. I tingues present que molt probablement, com a escriptor novell, ningú et donarà un sí definitiu sense veure el manuscrit molt avançat.

5. Valora els pros i contres d’autopublicar-te.

Si publicar amb una editorial sembla impossible, sempre tens l’opció d’autopublicar-te, almenys podràs regalar el teu llibre a qui consideris que li pot agradar llegir-te.

Els inconvenients? Ningú et revisarà l’estil amb el que has escrit i hauràs de pagar per la publicació de cada llibre, de la teva butxaca, tot i que no solen ser imports molt elevats.

Autopublicant-te pots arribar a entorns propers però les teves possibilitats promocionals es disparen amb una editorial.
A la foto, amb l’Emigdi Subirats de l’ajuntament de Campredó.

Què t’ofereix, a més, publicar amb una editorial? Arribaràs a les llibreries, tot i que durant un període de temps limitat, que pot anar d’un parell de setmanes a uns quants mesos. I si l’editorial té bons contactes amb la premsa aconseguiràs difusió mediàtica per promocionar el teu llibre.

Sobre la presentació del llibre

6. Menys és més.

Un cop publicat el llibre, i amb la feina que t’haurà donat, estaràs pensant en fer tantes presentacions com sigui possible.

Error.

Pensa que el mercat del llibre, a Catalunya i arreu d’Europa, està cada cop més limitat. En general es llegeix menys i als joves, crescuts en entorns digitals, difícilment els interessarà el teu producte. Tot plegat farà que en molts llocs on vagis ben just es presenten unes cinc persones, i a vegades ni això. També cal tenir present que si has fet ja una presentació en una ciutat, per molt gran que sigui, penso en Barcelona, segurament una segona no et generarà ni de bon tros la mateixa expectació que la primera.

Has presentat a Barcelona (Altaïr a la foto, amb el periodista Llibert Ferri) i has tingut molt de públic?
Ningú assegura que en tornis a tenir si fas una presentació a una altra llibreria.

Això sí, assegura’t que tothom que coneguis en aquella ciutat on presentaràs està assabentat de la teva presentació i amb molta antelació.

7. Tria bé els llocs on vas.

Ja tens clar que has d’anar a pocs llocs, però quins? El més important és començar per aquell lloc on viuen la major part dels teus amics i familiars, que en el meu cas és Tortosa, i després anar allà on creus que tindràs també un bon gruix de gent interessada, que, no ho oblidis, segurament aniran més pel fet que et coneixen que pel mateix contingut del llibre.

A Vilafranca del Penedès vaig anar de la mà d’Omnium Cultural Alt Penedès i va ser un encert. No hauria estat el mateix sense ells.

Si vols arriscar i anar a llocs on coneixes poca gent, ves llavors a aquelles llibreries especialitzades en el gènere concret del teu llibre. En el meu cas he visitat tantes llibreries de viatges com m’ha estat possible. Però fins i tot en aquest cas assegura’t que allà on vas hi haurà almenys una persona que et coneix i que vindrà de públic!

8. No et faràs ric (probablement), per tant sigues generós amb el públic.

En el gènere de no ficció, i sent algú sense un nom mediàtic treballat al darrera, a no ser que el teu llibre respongui a una problemàtica estil “Com evitar quedar-se calb sense gastar-se diners?”, segurament el volum de llibres que vendràs serà molt limitat.

I si tenim present els baixos marges que reben els escriptors per cada llibre venut llavors en conclusió traiem que difícilment et faràs ric.

A la presentació de sortida a Tortosa vam assegurar-nos que hi hagués vi i tapes per a tots els assistents.

Per tant, si fas un llibre, que sigui per altres motius, com per exemple, generar currículum, però oblida’t dels ingressos, si venen benvinguts seran.

Per tot això, sàpigues ser agraït amb tota la gent que ve a les teues presentacions, portar cava o un termo de cafè o de té si els teus seguidors són abstemis, no només serà benvingut, sinó que donarà peu a què molts es quedin una estona després de la teva presentació i així compartir visions amb tots ells de forma més personalitzada.

9. Busca presentadors.

Anar acompanyat, allà on vagis, d’un presentador local fa una gran diferència. T’ajudarà a trencar el gel de la conversa amb el públic i pel fet de ser d’aquella ciutat o poble on vas et portarà públic local.

Si vas sol a fer una presentació veuràs ràpidament la diferència amb aquest aspecte.

Yvan Lara va ser el meu presentador quan vaig anar a Andorra la Vella, i va ser un gran encert poder compartir l’estona amb ell.

Sigues especialment generós amb ells. Prova de presentar tu un llibre (jo ho he fet), i veuràs que no és tan fàcil.

10. Parla amb la premsa

Encara que l’editorial t’hagi aconseguit entrevistes amb la premsa és possible que no conegui periodistes a totes les ciutats on vas a presentar el teu llibre. En aquest cas hauràs de fer tu els contactes amb la premsa local.

Prepara una nota de premsa breu amb un títol i subtítol que atreguin l’atenció, i no escriguis més d’una plana.

Sortir a la premsa potser no et porta públic a presentacions però mantindrà l’interès viu pel llibre durant més temps del previst.

I sempre que puguis remarca quin interès específic té el teu llibre per al públic de la ciutat o territori on vas a presentar.

Segurament la nota o l’entrevista no es publicaran abans de la presentació, però t’ajudarà a promocionar el llibre i mantenir l’interès viu durant més temps del previst inicialment.

Bonus point: Activa’t a les xarxes socials.

Les xarxes socials seran les vostres aliades si no sou escriptors coneguts.

No us explicaré aquí com usar-les de forma eficient, ja que amb l’arribada de l’Elon Musk a Twitter ja veieu com aquest és un món canviant, però sí que us aconsello que estigueu a tantes xarxes socials com us sigui possible.

Gràcies a la meva presència a xarxes socials la llibreria La Viatgeria de Calonge va saber de mí i jo vaig saber també qui eren.

Els amics i familiars que estan a Instagram segurament no són els mateixos que teniu a Facebook, i estar a Twitter dona molta visibilitat encara al món mediàtic. O sigui que aneu pensant en treure la pols als perfils o fer-vos-en de nous.

Conclusió

Un llibre dona molta feina, i per tant és important estar segur que el podràs publicar i, no menys important, que tanta gent com sigui possible el llegirà després. Espero que els meus consells serveixin d’inspiració a futurs escriptors, no us desanimeu malgrat tot, és una experiència molt enriquidora.

Presentació a l’Espai Guaix d’Amposta amb l’Alba Sancho del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i la Sociologia de Catalunya.

Annex 1 – Presentacions i fires literàries

23 de setembre de 2022. Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, presentat per l’Oriol Gracià. Llibres de La 2 de Viladrich.

30 de setembre de 2022. L’Agrícol de Vilafranca del Penedès, convidat per Òmnium Cultural Alt Penedès, presentat per l’Aleida Bertran. Llibres de l’Odissea.

1 d’octubre de 2022. Ajuntament de Campredó, presentat per l’Emigdi Subirats. Llibres de l’Estanc Mercè Machí.

6 d’octubre de 2022. Llibreria Altaïr de Barcelona, presentat pel Llibert Ferri.

13 d’octubre de 2022. Centre Cívic Barri Vell de Girona, presentat pel Josep Maria Iglesias. Llibres de la llibreria Ulyssus.

20 d’octubre de 2022. Muntanya de llibres a Vic.

22 d’octubre de 2022. XVII jornades de lletres ebrenques a la biblioteca d’Amposta. Llibres de l’Espai Guaix.

26 d’octubre de 2022. Centre cultural de l’ajuntament de Cambrils, presentat pel Lluís Rovira. Llibres de Carlin.

29 d’octubre de 2022. Llibreria Bassa de Móra d’Ebre, presentat per l’Andreu Carranza.

18 de novembre de 2022. Espai Guaix d’Amposta, presentat per l’Alba Sancho.

22 de novembre de 2022. Llibreria la Capona de Tarragona, presentat per la Helle Kettner.

25 de novembre de 2022. Llibreria la Trenca d’Andorra la Vella, presentat per l’Yvan Lara.

4 de desembre de 2022. Fira d’editors independents Indilletres a la Bisbal d’Empordà.

10 de desembre de 2022. Llibreria La Viatgeria en el marc del primer aniversari de Calonge Poble de Llibres.

Annex 2 – Premsa

Article en anglès

What I saw walking the Baltic Way 30 years on. Deep Baltic. 29 de juny de 2022.

Article en lituà

Baltijos kelią pėsčiomis įveikęs ir knygą apie jį parašęs katalonas: jūsų istorija turėtų būti žinoma plačiauLRT (Radio Televisió Pública de Lituània). 4 de desembre de 2022

Entrevista en castellà

Jordi Arrufat: “Las independencias de los países bálticos no fueron fáciles, podían haber terminado como Praga en 1968”Público. 25 d’octubre de 2022.

Articles i entrevistes en català.

Jordi Arrufat: «Una lliçó dels països bàltics és que van decidir anar a per totes». Nació digital. 10 de setembre de 2022

Jordi Arrufat: “La Via Bàltica és una metàfora”. Surtdecasa. 21 de setembre de 2022.

Jordi Arrufat ens presenta l’assaig “La via bàltica”. Més 324. 22 de setembre de 2022.

Campredó celebra els 5 anys de l’1 d’Octubre amb la presentació del llibre “La Via Bàltica”. Imagina Ràdio. 27 de setembre de 2022

Conferència i presentació del llibre La Via Bàltica de Jordi Arrufat. Eix Diari. 30 de setembre de 2022.

Jordi Arrufat · “La independència no s’aconseguix, només, donant-se les mans”. Setmanari l’Ebre. 30 de setembre de 2022.

«En cap moment vull comparar Catalunya amb els països bàltics». Diari de Girona. 4 d’octubre de 2022.

Campredó commemora l’1 d’octubre amb la presentació del llibre ‘La Via Bàltica’. Ebre Digital. 6 d’octubre de 2022.

“Els bàltics van voler anar a per totes, fos com fos”. El Temps. 6 d’octubre de 2022.

La Via Bàltica, el llibre que ens acosta al procés d’independència de Lituània, Letònia i Estònia. Òmnium Cultural Alt Penedès. 14 d’octubre de 2022.

“Les independències dels països bàltics no van ser tan fàcils, podien haver acabat com a Praga el 1968”. Diari Públic. 25 d’octubre de 2022.

Jordi Arrufat: “La Via Bàltica i la Via Catalana tenen en comú que van donar visibilitat al desig d’independència”. Radio Cambrils. 26 d’octubre de 2022.

La Via Bàltica, de Jordi Arrufat, un llibre de viatges que acosta els països bàltics a Catalunya. Revista Cambrils. 27 d’octubre de 2022.

“L’amenaça russa ha despertat l’esperit de la Via Bàltica”. La República. 11 de novembre de 2022.

Jordi Arrufat: “Quan feien la Via Bàltica no hi havia full de ruta, no sabien com acabaria”. El 9 nou. 6 de desembre de 2022.

El tortosí Jordi Arrufat recorda la ‘Via Bàltica’ d’Estònia, Letònia i Lituània. Canal 21 Ebre. 9 de desembre de 2022.

Els 5 llocs de les Terres de l’Ebre on tornaré aquest estiu.

Als que ens agrada viatjar, davant la perspectiva d’haver de passar un estiu de “staycation”, a hores d’ara ja hem passat una bona estona d’aquestes llargues hores confinats a casa fent una repassada mental aquests dies dels llocs que coneixem i que no podem esperar més a poder-hi tornar. No és menys cert que els perfils d’Instagram i Facebook ben cuidats d’aquests llocs, recordant-nos sovint que ho estan preparant tot, també ajuden.

I ara que les Terres de l’Ebre no fan més que sortir al mapa de Catalunya com un dels llocs de Catalunya on la Covid19 ha tingut menys incidencia, segur que més d’algú està fent ja plans per venir. Pensant amb aquests possibles futurs visitants, si busqueu idees d’on es pot anar, aquí teniu els meus top 5 de les Terres de l’Ebre, sense cap ordre de preferència en particular. No són llocs del tot desconeguts, però sí que no solen sortir a les principals guies de viatge. I no són tots els que conec, però sí els cinc llocs on gairebé segur que hi aniré tan aviat com obrin i em deixin anar.

El càmping Port Massaluca. “El darrer racó de les Terres de l’Ebre”, és així com m’agrada anomenar aquest càmping situat en l’únic punt de la Terra Alta que toca el riu Ebre, tot i que tècnicament és el darrer tram del Matarranya abans d’arribar al pantà de Riba-Roja del riu Ebre. Per a mi és com un tros del sud de França (El Tarn, la Dordonya) trasplantat a les Terres de l’Ebre.

Arribar-hi és part de l’aventura, tot i estar al terme de la Pobla de Massaluca, està més a prop de Faió, a la franja aragonesa, que de cap altre lloc. I, de fet, el càmping està més a prop de Lleida que de Tortosa, és per això potser que és un lloc tan poc conegut però tan apreciat pels que l’hem visitat i gaudit dels seus encants. De fet, molts dels seus clients solen ser pescadors vinguts des de tota Europa per pescar els silurs que viuen sota les aigües del pantà.

Us podeu quedar a dormir allà, que per això és un càmping, però per a mi el seu encant està en el seu bar situat just al costat de l’aigua del riu on t’hi pots capbussar directament des de la seva terrassa. Si no sou prou valents també us llogaran allà mateix una piragua per descobrir l’entorn des de dalt de l’aigua.

El xiringuito dels kitesurfers a la platja del Trabucador.Desconec com està la platja del Trabucador després del temporal Glòria, però si aquest estiu es pot arribar fins l’entrada de la gran llengua de sorra de l’extrem meridional del Delta de l’Ebre no tingueu cap dubte que aquest és un dels llocs on a mi m’hi trobareu sovint. On podem viatjar mentalment des d’aquí? Sense cap mena de dubte a Tarifa o qualsevol altra platja de Cadis.

Gestionat per una empresa d’esports aquàtics, aquest lloc es coneix com a “The Looper Bar”, tot i que, pel que sembla, enguany han fet una operació de rebranding i passaran a dir-se “Flamingo Beach Bar”.

Tinc ganes d’anar-hi, perquè, independentment del bon rotllo que s’hi respira, aquest lloc, per la seva orientació geogràfica cap a l’oest, és un dels pocs de Catalunya on pots veure la posta de sol amb el reflexe del mateix sobre el mar mentre es posa darrera la serra del Montsià.

La Subhasta de l’Estany a l’Ametlla de Mar. Com és que aquest racó de Mediterrani encara no ha sortit a cap dels anuncis estiuencs d’una famosa marca cervesera? Al costat de l’antic port natural de la Cala es troba la delegació del restaurant la Subhasta de l’Ametlla de Mar.

El fil musical és de lo milloret que sentireu per les Terres de l’Ebre a l’estiu, està entre uns pins i el mar fora del nucli urbà, la decoració et recorda als xiringuitos més autèntics de Formentera i la cuina va des del tradicional suquet, arròs i sardines a la brasa fins les diferents maneres que es pot cuinar el producte estrella de l’Ametlla de Mar, la tonyina roja.

Mediterrani a tope, un lloc on t’hi podries passar tot l’estiu si no fos perquè els altres quatre llocs d’aquesta llista també s’ho valen.

El Buda Mar Beach Club a la platja de Migjorn del Delta de l’Ebre. “La NATURA en majúscules” és la millor manera de definir aquest racó de món. Arribar fins aquí, com a d’altres indrets de la llista, és part del seu al·licient. Si els altres llocs us porten a França, Tarifa o Formentera aquí esteu 100% a un lloc incomparable que es diu “Delta de l’Ebre”.

Situat al costat d’una sortida del riu Ebre al mar Mediterrani, ara tancada per una llengua de sorra que us permet accedir a l’illa de Buda, illa que dóna nom al bar, per arribar fins aquí haureu de passar pel mig d’infinits camps d’arròs verdejant a banda i banda fins que arribareu a una platja salvatge on el Buda Mar és l’únic rastre de civilització a molts quilòmetres a la rodona.

Ni cases, ni urbanitzacions, ni wifi, només unes quantes furgos d’aventurers vinguts de tota Europa buscant el mateix que vosaltres, sol, mar, vent, i el marisc i vins que us poden servir. I per abans i després poseu-vos a caminar resseguint la línia de la costa, sensació d’infinit, al nord i al sud, benvinguts al distanciament social practicat de la millor manera possible.

L’estació de Benifallet. Tots els bars de les antigues estacions de la via verda de les Terres de l’Ebre, des de l’estació d’Aldover fins a l’antiga locomotora convertida en bar de l’estació de Bot, tenen el seu encant i mereixen una visita per a qui transiti a peu o en bici per aquesta via.

Però el de Benifallet és el que saps que sempre està allà, fins i tot en temporada baixa. A més, el seu encant resideix no només en els seus esmorzars de forquilla, que també, sinó principalment en el fet d’estar al mig de la natura, rodejat de pins, sense cap poble al voltant. Benifallet està a cinc quilòmetres.

Suma-li a n’això les grans hamaques que pengen dels seus porxos, donant-li un aire nòrdic en un entorn de bosc mediterrani, i el fet que no hi hagi gaire cobertura de mòbil, un viatge mental als bars que hi ha al mig dels boscos del nord d’Europa amb el bon clima assegurat del Mediterrani. Suma-li finalment que us podeu quedar a dormir i els seus concerts a la fresca les nits de ple estiu i ja heu trobat un racó digne de veure i viure.

Hi ha altres racons que m’agraden, i que són únics i singulars de les Terres de l’Ebre. Pregunteu-me per les muscleres de les badies del Delta al mig del mar, pels bars a la vora del riu a Móra d’Ebre, Deltebre o Sant Jaume d’Enveja, pels vaixells tradicionals que et posen vermut mentre naveguen pel riu, pels restaurants de muntanya a la part més alta del Parc Natural dels Ports i els seus plats de carn a la brasa o pels bars de poble de la Terra Alta on et serveixen una sèpia a la planxa amb vi del terreny que et treu l’hipo.

Però de moment amb aquests cinc ja teniu per començar a fer un tastet.

 

3 similarities between education and public diplomacy

Just finished studying a Master’s Degree in Teaching at the Universitat Rovira i Virgili, in Tarragona, where I have been attending classes for 9 months, from October 2018 to June 2019. This has been a kind of career break for me due to having lost the job where I had been working for the previous 10 years, following the application of article 155 in Catalonia as I explained in a previous post.

The main reason behind the decision I took to study this Master is related to regulations introduced in spring 2018 in Catalonia, which allowed for prospective teachers to be included in the Catalan Education Ministry Teachers’ Pool without having the required training, but with the engagement by those joining the pool to obtain such training in 3 years. This measure was adopted in the context of a high demand for secondary education teachers during the next 3 or 4 years.

This is how I decided to enrol myself in this Master’s Degree, as part of the commitment which I made by joining the pool, and also because doing this training would definitely be a worthy complement to job hunting, a way to show prospective employers I was not sat at home doing nothing.

9 months, a Master thesis and 2 intensive weeks teaching 15-year-old pupils later I can proudly say “Mission accomplished”.

Universitat Rovira i Virgili

It’s just that my professional context has changed in these last 9 months too, as I am now once again working for the Public Diplomacy Council of Catalonia (I restarted there last winter), and happy about it, so no plans for me to work as a teacher in the near future even though I have the required training now.

So, now what? Now let’s focus again on public diplomacy, but, first of all, as American activist Maya Angelou once said, “When you learn, teach. When you get, give”. So I decided to write 3 interesting points about how I found out that education and public diplomacy interrelate. I hope you find them interesting and they leave some matters open to debate.

1) Cooperative work makes digital instruments effective. This is one of the main conclusions obtained in the thesis of my Master’s Degree, in which I researched on a small scale about the effectiveness of the introduction of Google My Maps to 15/16-year-old pupils so as to generate competences in cardinal directions and interpretations of scales. Although the study has its limitations, the main conclusion reached is that digital instruments, such as Google My Maps, do not ensure on their own the learning of competences in map interpretation. Instead of that, although more scientific evidence would be required, everything seems to point to the possibility that if students carry out mutually-needed activities to develop tasks, the learning of these competences is more assured.

Regarding the area of 21st century public diplomacy, we know that the instruments introduced in the last 10 years in the field of digital diplomacy, such as Facebook, Instagram, YouTube and, above all, Twitter, are of little effectiveness if they are not used as part of a global strategy to accompany the general objectives of foreign policy. That is, they are useful but only as part of a general objective; those instruments alone do not solve problems, and the people who are in charge of digital communication must be in permanent coordination with other areas of the foreign affairs department.

More specifically, if we look at the value that digital diplomacy generates, it is mainly through the interactions Heads of State, Government, and Ministers generate among them, by creating value in the network, rather than through unidirectional tweets or messages. In short, in education, as in public diplomacy, the value of digital instruments lies in the cooperative work that is done with them.

2) Special education needs or diversity is wealth. Since 2017 Catalonia has an inclusive school model system in which everyone must share the classroom with everyone. This decision was taken because of a situation of high school segregation.  In this new scenario diversity is considered a value that enriches the group but implementing this is something easier said than done, which is probably the reason why Special Education Needs or “Diversity management” had such a prevalent weight for all the teachers of the Master I have just completed.

In the field of ​​21st century public diplomacy, we know, for example, that a larger wealth of voices offers a better public diplomacy strategy towards the public from outside. The more voices you empower, the more credible and powerful this strategy will be. Governments need to know, as Cull (2019) says, what specific group of a country’s internal public is more useful to engage with a certain external group. Once found out, it is necessary that this group be given a certain training and formation. Is that an easy task? No, it is not, nor is managing diverse classrooms easy, but the educational result can only be positive for society as a whole, just like the international bilateral dialogue that is intended to be established in the field of public diplomacy by empowering citizens.

3) Initial evaluation or the importance of listening. A correct teaching programme cannot be carried out in a specific classroom if we do not know about the group’s starting point at the beginning of the period of time we are going to teach. In order to know this, you can talk to other teachers from previous years, or you can also start assigning homework (although this should be avoided the first day), or you can do a survey or a role simulation game; the methods are many and varied and I do not mention them all but the message is clear – you need to know who the students are when the course begins by means of the so-called initial evaluation, the starting point of programming your classes.

In a similar vein, in public diplomacy, and as Cull (2019) says, there is one activity that is more important than any other, and this activity is listening. Listening to find out who the audience is that you want to address, what their concerns are, what they expect from you and what message or engagement with them will be more effective. Listening is also crucial to avoid your position being considered as propaganda, since listening is expected to generate a two-way interrelation. This is different from what was done, for example, during the Cold War, or with the different fake news campaigns that are currently taking place.

 

Conclusion. This exercise of reflection was done in my spare time when preparing for exams. I’m not sure what my final conclusions would be as this is not part of any serious, well-based research, but one thing  I would state is that both teenage pupils and foreign public opinion now have more access to first-hand information than ever before, if they want to make the effort to get this information. What both teachers and public diplomacy practitioners do now is completely different to what they were expected to do 30 or even 20 years ago; they must have the capacity to put people to work, by creating value in the case of public diplomacy, or by generating positive emotions or creating interest among students. This is the challenge.

References:

Cull, Nicholas J. (2019). Public Diplomacy: Foundations for Global Engagement in the Digital Age. Polity Press.

10 coses que he après cursant el Màster en Formació del Professorat

Tot just acabo de sortir de defensar el meu Treball Final de Màster, salutacions especials a Casado i Cifuentes, i he cregut convenient explicar què he après d’aquests 9 mesos que he tornat a passar per les aules universitàries, compartint espais i vivències amb els futurs professors d’ESO, Batxillerat, cicles formatius i Escoles Oficials d’Idiomes. Més enllà del contingut acadèmic i les corresponents competències docents, que també n’he après.

Aquest exercici de reflexió, em serveix, per una part, per donar continuïtat a aquest blog, que tenia aturat des de fa un any. Per una altra part, voldria donar la meva visió personal del que crec que és millorable d’aquest màster i a la vegada allò que he trobat inspirador. Finalment i no menys important, quins punts he trobat en comú entre el món de l’educació i el món al que m’he dedicat professionalment els darrers anys, el de la diplomàcia pública.

Què trobo millorable?

1) Presencialitis. M’estendré bastant en aquest punt perquè és el que m’ha afectat més com a resident al sud de Catalunya. Vaig decidir inscriure’m a la URV, en primer lloc, per ser la universitat presencial més propera al meu lloc de residència durant els darrers mesos de 2018 i principis de 2019, Tortosa, i en segon lloc perquè tenia una experiència prèvia amb les universitats a distància que no em van convèncer, per trobar a faltar l’element d’interacció humana. Considero que és precisament ara quan estem més connectats que mai que necessitem més veure la gent cara a cara. Som animals socials i la digitalització no substituirà aquest element.

Desconec si el que explicaré es dóna també a les altres universitats públiques catalanes i per tant parlo pel que he vist a la URV.

Tot i el meu interès per rebre classes presencials i l’esforç que suposava el desplaçament sovint entre Tortosa i Tarragona, sabent que molts alumnes del màster venien des de l’àrea metropolitana de Barcelona, Lleida o les Terres de l’Ebre, com és el meu cas, sabent també que molts de nosaltres treballàvem a la vegada que portàvem endavant el màster i sabent també de la poca riquesa a nivell pràctic que oferien les classes magistrals (en parlo més endavant), d’assistència no obligatòria, considero que tanta classe presencial no calia. Molta informació s’hagués pogut facilitar amb lectures obligatòries a partir de les quals es podrien haver fet treballs i així evitar els exàmens a finals de curs (també en parlo en un punt posterior). Tampoc considero que cal ser tan estricte amb l’assistència al 80% dels seminaris ni donar tanta importància als treballs en grup. No era fàcil per molts de nosaltres trobar-nos presencialment per fer treballs, tots a la vegada. A tall d’exemple, al meu grup habitual tres persones treballaven, una, que també treballava, venia des de Barcelona i una altra acabava de ser mare.

Precisament, en aquella assignatura on SÍ que era interessant organitzar sessions presencials, la d’Orientació Professional i Ciutadania, era precisament on més seminari digital hi havia.

A la presencialitis s’hi contraposa el fet que sent resident a Tortosa podia encarregar els meus llibres de consulta al Campus Terres de l’Ebre de la URV, fent-los venir des d’altres biblioteques universitàries d’arreu de Catalunya. Això ho he valorat positivament, però considero que es pot donar més joc al fet que la URV és un campus estès per diferents comarques del sud de Catalunya. Sescelades no està precisament molt ben connectat amb transport públic per als residents fora de Tarragona.

2) Desconnexió Universitat – Món laboral. Durant el desenvolupament del màster s’han anat  succeint notícies al voltant del món de l’ensenyament que ningú es preocupava de comentar-nos durant les classes i, si ho feien, era a títol personal i remarcant que “això no és contingut del màster”. Aquesta desconnexió es feia palesa sobretot en l’assignatura d’orientació professional i ciutadania pels motius que he comentat en el punt anterior. Personalment considero que tinc prou informació de com s’accedeix laboralment al món de la docència a Catalunya, però molts dels meus companys ho desconeixen completament. Ningú ens va comentar res, per exemple, del nou sistema d’accés a la borsa d’ensenyament de la Generalitat, implementat el passat mes de març. És precisament per tenir informació de primera mà i poder debatre sobre la mateixa el que fa atractiu un curs presencial per sobre d’un curs a distància o per internet.

3) “Fes el que jo digui, no facis el que jo faig”. Es tracta d’un punt que sense cap mena de dubte alguns companys en poden parlar millor que jo. Ho resumiré breument: Si es pretén que els professors de secundària a Catalunya avaluïn per competències, i no per continguts com s’ha fet fins ara, si es pretén que es treballi per projectes i que l’avaluació sigui continua, llavors quin sentit té que el 50% de la nota final de la major part de les assignatures sigui un examen tipus test, on cada error restava punts, de continguts purament científics molts dels quals tenen poca aplicació pràctica en el camp de la docència per a algú que s’està tot just introduint en aquest món?

4) Excessiu pes de la recerca acadèmica en un màster habilitador. Punt vinculat a l’anterior. Se suposa que la major part dels alumnes es volen dedicar després a la docència, i no a la investigació. En aquest sentit, en algunes assignatures m’he sentit més preparant-me per un doctorat que adquirint competències docents.

 

Què he trobat inspirador?

5) Uns professors entregats. L’esforç per part d’alguns professors, per assegurar-se que poguéssim fer pràctiques en una gran selecció de centres educatius, tot i els problemes que hi ha ara mateix en aquest àmbit, així com la dedicació que han tingut per deixar la seva empremta en nosaltres, tot i les males condicions econòmiques en les que són contractats, és un dels millors records que m’emporto del màster. A mode d’exemple, reconec que quan vaig començar a fer el màster per a mi “avaluar” era només deures a casa i proves escrites a finals de trimestre, ara sé que és molt més que això, moltíssim més.

6) La preparació dels meus companys de màster. Tot i les dificultats per establir xarxes de confiança entre els alumnes, degut principalment a la divisió per especialitat, però també a l’origen geogràfic divers de molts de nosaltres i a la necessitat de compaginar la vida acadèmica amb la professional, en el poc temps que he pogut interactuar amb els meus companys he vist gent jove, al voltant dels 20 i pocs anys, molt preparada, molt il·lusionats per ser grans professionals de l’educació i amb un gran sentit de la solidaritat entre ells. Però sobretot em quedo amb el sacrifici de moltes hores de son i de lleure de molts d’ells per tal de poder portar endavant una feina per pagar el màster i a la vegada suportant la càrrega lectiva en un únic any, en contra de les recomanacions de la direcció del màster, al principi del mateix, que recomanava fer el màster al llarg de dos o tres anys si estàvem treballant.

7) Resiliència de la universitat pública catalana. La universitat pública catalana, si més no la URV, no està passant pel seu millor moment a nivell financer, així ho reconeixia la rectora en una entrevista recent i apuntava directament com a causant d’aquesta situació el fet que a Catalunya no tingui pressupostos aprovats pel Parlament. En aquest context, i sense treure importància als primers quatre punts comentats, organitzar i portar endavant un màster amb 150 alumnes, per part de la direcció del mateix i de la universitat, és un fet que mereix el seu degut reconeixement.

 

Què he trobat en comú amb el món de la diplomàcia pública?

Les condicions personals amb les que vaig començar el màster no són les mateixes en les que l’acabo. El meu futur professional immediat passa pel camp de la diplomàcia pública, és per això que he fet un exercici de vincular el que he après durant el màster amb aquest camp, on hi ha més punts en comú del que pot semblar.

8) El treball cooperatiu fa efectiu els instruments digitals. És una de les principals conclusions del meu treball final de màster, on he investigat a petita escala sobre l’efectivitat de la introducció de Google My Maps a 4t d’ESO per generar competències en orientació espacial i interpretació de l’escala. Tot i que l’estudi té les seves limitacions, la principal conclusió a la qual he arribat és que els instruments digitals com Google My Maps, per si sols, no asseguren l’aprenentatge de competències en interpretació de mapes. En canvi, tot sembla apuntar, tot i que caldria més evidència científica, que si els estudiants porten a terme activitats en les quals es necessiten mútuament  per poder desenvolupar satisfactòriament la tasca, l’aprenentatge de les corresponents competències està més assegurat.

Per la seva part, en l’àmbit de la diplomàcia pública del segle XXI sabem que els instruments introduïts en els darrers 10 anys en el camp de l’anomenada “diplomàcia digital”, Facebook, Instagram, Youtube però, sobretot, Twitter, de poc serveixen si no hi ha una estratègia d’acompanyament dels objectius generals de política exterior, és a dir, són útils, però com a part de l’objectiu general, l’instrument de “per se” no soluciona els problemes, i per tant cal que qui s’ocupa de comunicació digital estigui en permanent treball de coordinació amb les altres àrees de la política exterior.

Més concretament si ens volem fixar en el valor que la diplomàcia digital genera aquest es troba sobretot en les interaccions entre els caps d’estat, govern i ministres entre ells, generant valor a la xarxa, tal com diferents experts com Andreas Sandre o Matthias Lüfkens assenyalen, més que no pas en les piulades o missatges unidireccionals que puguin emetre. En definitiva, en l’educació, com en la diplomàcia pública, el valor dels instruments digitals rau en la feina cooperativa que es faci amb els mateixos.

9) Les necessitats educatives específiques o la riquesa de la diversitat. Un dels temes centrals amb el qual més incís es fa al llarg del màster, juntament amb l’acció tutorial, és l’àmbit de les Necessitats Educatives Específiques o NESE, un concepte, que s’engloba dins de l’àmbit de l’atenció a la diversitat a l’aula, del qual jo no n’havia sentit a parlar abans de cursar el màster. En efecte, la Generalitat de Catalunya, a partir del decret 150/2017, desplega un model d’escola inclusiva on tothom ha de compartir aula amb tothom, per entendre això cal conèixer el context, amb  una elevada segregació escolar. El decret té moltes implicacions i s’està implementant amb dificultats, però he trobat interessant la importància que se li dóna al màster, per part de gairebé tots els professors. En aquest nou escenari la diversitat es considera un fet valuós que enriqueix el grup.

En l’àmbit de la diplomàcia pública del segle XXI sabem, per exemple, que a major riquesa de veus ofereix una estratègia de diplomàcia pública cap al públic exterior, més creïble i impactant serà aquesta estratègia. La diversitat enriqueix i els governs han de saber, com diu Cull (2019), quin col·lectiu específic del públic intern serveix millor per arribar a cert col·lectiu extern i per tant cal que aquest col·lectiu intern rebi una determinada capacitació i formació. És una tasca fàcil? No, no ho és, com tampoc ho és gestionar aules diverses, però el resultat només pot ser positiu per al conjunt de la societat en l’educació, per al diàleg bilateral internacional que es pretén establir en l’àmbit de la diplomàcia pública.

10)L’avaluació inicial o la importància d’escoltar. Acabo els meus deu punts amb el que possiblement hauria d’haver estat el primer de tots. No es pot dur a terme una correcta programació didàctica en una aula específica si abans no sabem quin és el punt de partida del grup. Per saber-ho es pot parlar amb altres professors d’anys anteriors, es poden encarregar deures només començar (possiblement el que s’ha d’evitar més), es pot fer una enquesta o es pot fer un joc simulació de rol, els mètodes són molts i molt variats, no els menciono tots però el missatge és clar, cal saber qui són els alumnes que tens al davant just quan comença el curs mitjançant l’anomenada avaluació inicial, punt de partida de la programació.

De la mateixa manera, en diplomàcia pública, i tal com recorda Cull (2019), hi ha una activitat que és més important que qualsevol altra, i aquesta activitat és escoltar. Escoltar per saber qui és el públic al qual et vols adreçar, quines són les seves inquietuds, què esperen de tu i quin missatge o activitat tindrà més bona acollida i serà més creïble. Escoltar també per evitar ser considerat com a propaganda, en quan generes una interrelació bidireccional, diferent del que es feia, per exemple, durant la guerra freda, o amb les diferents campanyes de fake news que es porten a terme en l’actualitat.

BONUS (Punt extra)

11) Aprofita les oportunitats. Molta gent de la meva generació, tot just acabada la llicenciatura, es va treure el Certificat d’Aptitud Pedagògica que hi havia prèviament al Màster. En el seu moment vaig considerar que tenia altres prioritats formatives i no vaig fer-lo. 18 anys més tard he acabant fent el màster, aprofitant el fet d’estar a l’atur quan el vaig començar.

Resumint: Si mai us passen oportunitats pel davant, no les desaprofiteu, tingueu 22 o 40 anys.

 

Referències:

Cull, Nicholas J. (2019). Public Diplomacy: Foundations for Global Engagement in the Digital Age. Polity Press.

Why am I walking the Baltic Way?

Laisve

(This article is also available in Catalan)

On May the first I start walking from the Pikk Hermann tower in Tallinn with the aim of arriving, if my legs and feet do not fail me, at the Gediminas Tower in Vilnius, going through Riga and past its central Freedom Monument on the way. I am doing this, mainly, for everything that I admire about Estonia, Latvia and Lithuania.

I have just finished my work as a project manager of the Public Diplomacy Council of Catalonia, where, along with other colleagues, we have spent years explaining to the European public opinion the reasons why Catalonia wanted to organize a referendum on self-determination. It is in this context that, over these last few years, I have met many Estonian, Latvian and Lithuanian citizens. In my conversations with them, we saw there were a few particular similarities between the history of the Baltic republics and the political situation in Catalonia, and it is thanks to these conversations that I learned a lot from their history – especially their most recent history.

There are many aspects of their determination to exist as a people which I admire, but as a Catalan that participated in the Catalan Way in 2013 there is one that I find particularly interesting, and it is the great human chain of almost 700 kilometres organized in 1989, whilst they were still living in the Soviet era and without internet or mobile phones. Three nations holding hands together, but alone in front of the rest of the world, overcoming fear and with very few technological resources;  coming together for a common desire for freedom, generating a huge sentimental value for the Estonians, Latvians and Lithuanians, which is still alive and well today.

I am walking the Baltic Way, one year before the 30th anniversary of this milestone and during the centenary year of the Estonian, Latvian and Lithuanian declarations of independence, to appreciate the magnitude of that feat on the ground and to learn more about these three countries. I am walking the Baltic Way to learn about the imprint on our current days of the singing revolution and the partisans who hid in the woods to fight against the USSR, to live close-up and experience the digitalization of Estonia far away from the capital city, to find out as much as possible about the work they carry out creating attractive cities while maintaining a way of life close to nature, to discover what the new Skype will be, to inspire myself with their commitment to democracy, anti-totalitarianism and the committed defence of their freedom and identity, while, at the same time, keeping their doors open to a global world. Surely there are many more other interesting aspects unknown to me at the moment which I hope to learn about closely, aspects that would not be possible without the longing for freedom inherent in the Estonians, Latvians and Lithuanians.  I want to get to know all this and I want to explain it, in Catalan and in English, both while walking the Baltic Way through social media, and later in a format that I have not decided on yet. Their message deserves to be heard and read, all over Europe.

I have not come to the Baltic area to talk about what is happening now in Catalonia, it is not the purpose of my trip. I have come to learn and to explain to the world the message of freedom from Estonia, Latvia and Lithuania coming from the voices that I meet along the way. Having said that, I will be happy to talk about Catalonia with anyone who asks me, of course.

I would like to speak with Estonian, Latvian and Lithuanian citizens, men and women, of all ages and social conditions, living either in villages or cities, to discover the soul of your countries and learn about the Baltic ways towards freedom. If you live close to the 1989 Baltic Way, you can contact me via Twitter or through the contact form on this website. I’m sure you have interesting stories to tell.

In addition to that, by making a quick search on Google, it seems that the 1989 Baltic Way has only been walked by two people so far; the Brit, Ben Nimmo, in 2004, taking 5 weeks, and the Latvian, Aivars Noviks-Grasis, who did it running in 2014 in just 2 weeks. If anyone knows about someone else, please let me know.

I am starting in Estonia, as a personal recognition to the Catalonia support group in the Riigikogu, the Parliament of the northernmost of the three countries, with a special thought for the Estonian MP Andres Ammas, who recently passed away, and was a member of this group.

For you, Andres, wherever you are, and for all the other people from Estonia, Latvia and Lithuania that I have been lucky to meet.

And for freedom. Vabaduse eest. Par brīvību. Už laisvę