Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

El meu pare, José María Arrufat Rodríguez, va traspassar el passat dissabte 4 d’abril a la 4a planta de l’hospital Santa Creu de Jesús (Tortosa), després d’una malaltia de dos anys que es va complicar ràpidament durant les darreres 5 setmanes.

Se’m fa difícil referir-me a ell amb un nom concret, el seu nom oficial era José María, però molts li deien Jose (sense remarcar l’accent de la e) i, des de que va treballar pel Camp de Tarragona, fa més de 20 anys, també es sentia còmode quan se li adreçaven a ell com a Josep. Era i és encara comú a les Terres de l’Ebre tenir noms propis en castellà tot i ser tots majoritàriament catalanoparlants. Jo em referiré a ell indistintament tant com a Jose com a pare.

Lo pare no era ni polític, ni metge, ni empresari, ni artista, ni tenia cap altra professió d’aquestes per les quals es recorda el llegat d’una persona públicament quan es mor. Durant tota la seva vida, nascut l’11 de juny de 1953 i començant a treballar sent un adolescent, fins que es va jubilar l’any 2019, no va tenir cap necessitat de tenir un perfil Linkedin, ni de generar marca personal, ni ningú va considerar que fos prou rellevant per fer-li una pàgina a la Viquipèdia, ni, no cal dir-ho, es va veure preocupat per la irrumpció de la IA i com aquesta ens pot facilitar o fer perdre la feina. Però tot i així ell tenia una passió vital per mantenir-se informat de tot el que passava al món,

Però ell era el meu pare, i jo no seria qui soc ni hauria arribat on soc sense ell, i per això vull deixar escrites aquestes línies en record seu en una línia similar a les que vaig escriure quan va nèixer el seu net, el Màrius, fa pocs mesos. Perquè sé que li hagués agradat, he decidit escriure aquest article a mode de llegat digital seu, perquè no puc deixar de pensar en tot el que ha fet per mi, per la meua germana i per ma mare, mentre que reflexiono com, possiblement, ha tingut la sort de viure en un món molt millor que el que viuré jo a partir d’ara, vinculant cada part de l’article en un període concret de la història.

Néixer i créixer en una ciutat devastada per la guerra civil (1953-1975)

Jose va neixer en una ciutat, Tortosa, que havia estat devastada fins al 80% per la guerra que havia acabat 14 anys abans. Una ciutat que, per la seua posició geogràfica al mapa de Catalunya, sempre que hi ha enfrontaments durs entre Catalunya i el centre peninsular, és de les primeres en rebre, com va passar abans al segle XVII amb la guerra del Segadors i al XVIII amb la de Successió. La ciutat, el 1953, encara estava rebent intervencions de “Regiones devastadas” i es trigaria encara 6 anys a començar a implementar el Pla d’Estabilització franquista de 1959. Tortosa era, definitivament, una ciutat l’esperit de la qual no respirava res dels primers moviments antifranquistes de base catalanista que es començaven a formar a Barcelona.

Lo pare era fill de José Ramón Arrufat Aguilar, originari de Lledó, al Matarranya, d’on ell i la seua família van haver de fugir en el context de les persecucions del final de la Guerra Civil. Mon iaio va fer cap a la veïna Horta de Sant Joan ja dins de Catalunya i després a Marçà del Priorat, per acabar finalment a Tortosa, on treballaria de menobre i coneixeria a ma iaia paterna, Maria Cinta Rodríguez Cid. No devia ser res fàcil per a ell, i més tenint un germà que va haver-se de refugiar a França, el 1939, amagant-se dels nazis per la seva implicació directa amb l’exèrcit republicà.

És en aquest context que mon pare neix i creix a l’anomenat carrer del Pou, ara carrer Igualada, al barri de Sant Llàtzer de Tortosa, un barri perifèric de la ciutat, conegut per ser on es troba el cementiri de la ciutat, i que ha anat creixent i formant-se els darrers 80 anys.

Jose creix en aquest ambient, en una casa que tenia un pati amb animals, sent fill únic, i arriben els anys d’institut, és llavors quan mon iaio l’enxampa “fent campana” i l’envia a treballar sent adolescent, sense tenir cap especialització formativa de cap mena. De feina, a finals dels anys 60, no en faltava, però les condicions i els salaris ja són figues d’un altre paner.

Uns anys més tard, coneix a ma mare, Lourdes Agramunt Castelló, originària del barri del Roquer, llavors part del Perelló, ara al terme municipal de l’Ampolla, tot i que geogràficament proper al nucli urbà de Camarles. Ma mare va anar a Tortosa a fer feines al camp, i allí el meu pare la coneix i decideix fer allò que era tan arriscat en aquells temps d’anar a lligar en una xica d’un poble que no és el teu.

De les aventures del meu pare pel Camarles de finals dels 60 i principis dels 70 del segle XX en sé poc, només diré que un home de Camarles, el nom del qual no recordo, em va dir, fa pocs anys, que “Si jo hagués volgut, ta mare seria meua i tu no estaries aquí” amb un to més de ràbia que de prepotència. Realment sembla que a Camarles mon pare va deixar petjada.

Transició política i crisi econòmica (1975-1986)

El que si sé del cert és que mons pares es casen a l’Ampolla l’any 1975, amb 21 o 22 anys, i se’n van de viatge de noces a Mallorca. Encara recordo quan m’ho explicaven als anys 80, tenint jo 6, 7 o 8 anys. Viatjar llavors fins a Andorra, per exemple, era llavors per a mi un gran aventura i, en conseqüència, no tothom es podia permetre agafar un avió o un ferry. Mirava les fotos del seu viatge de noces i pensava com de bonic seria poder casar-se per anar fins a Mallorca mentre escoltava la cançó “Será maravilloso viajar hasta Mallorca” de los Mismos (1968). 30 anys després, quan jo em casaria i viatjaria fins a una altra illa, la de Bali, no podia deixar de pensar en com havia canviat el món.

Els meus pares es van casar just quan començava la transició política a Espanya, associada a una crisi econòmica ferotge, que duraria fins al 1982. No hi havia feina enlloc pels voltants de Tortosa, però lo pare estava disposat a anar on fos per ingressar diners i així ho va fer.

Ben aviat marxen a viure a Cullera, al País Valencià, on s’estarien un any. Mon pare treballaria en la construcció de l’autopista AP7 entre València i Alacant, Espanya s’està modernitzant ràpidament i de feines poc qualificades no en falten, però eren feines que suposaven un gran desgast físic i on les mesures de prevenció d’accidents laborals no eren molt sofisticades.

En tornar a Tortosa l’any 1977 passen dos fets significatius, que jo en sigui conscient, són els anys de major activitat política del meu pare, i comença a treballar d’electricista, tot i que sense tenir formació reglada. Són els anys de la transició i les primeres eleccions democràtiques passen aquell any. Pel llegat familiar, el meu pare s’apropa al PSUC, com es pot veure en la següent foto. El seu idili amb la política duraria poc, tot i que no me’n deixaria mai de parlar, remarcant que en va sortir molt decepcionat. Tot i així ell, a la seua manera, de la mateixa manera que va contribuir amb el seu granet al desenvolupament econòmic d’Espanya, també ho va fer per la democràcia i les igualtats socials.

Al gener del 1979 neixo jo i a partir d’aquesta data i durant tots els anys 80 la vida dels meus pares estaria vinculada amb un tercer municipi de les Terres de l’Ebre, la Ràpita. Una família de rapitencs, propietaris del pis on viuríem una temporada allà, adoptaria als meus pares i a mi mateix i ens faria ser part d’ells, la meua mare sempre diu que van ser ells els que li van ensenyar, a ella, amb 26 anys, a fer-me crèixer a mi. Quan em va dir aquestes paraules penso en el valor que tenia ser pares tan joves llavors, sense tots els coneixements que té la nostra generació actual i amb els valors tan diferents que tenim a l’hora d’afrontar l’opció de ser pares.

Els meus records d’infantesa tenen doncs molt d’olor de llagostins fregits i suquet de peix dalt de les barques dels pescadors rapitencs amics de Jose, a la vegada que guardo a la retina una imatge, la de l’helicòpter que portava a mon pare des del port de la Ràpita a una feina molt ben pagada però molt perillosa, la plataforma petrolífera “Amposta”, gestionada per la multinacional Shell, davant les costes del Delta de l’Ebre. Jose va participar doncs del somni català de poder disposar de petroli propi. Fins que el somni es va estavellar el 15 d’agost de 1984, un company seu de feina va morir en un accident laboral i ell va quedar lleument ferit i traslladat a l’hospital.

Va ser en aquell moment, amb 6 anys, quan em vaig adonar de la sort que tenia de tenir un pare. Un xiquet de la meua edat acabava de perdre el seu.

Des de l’entrada a la Unió Europea (1986) i la caiguda del teló d’acer (1989) fins al 1997.

A partir d’aquell moment recordo una època encara més activa del pare. Jose, en acabar l’experiència petrolífera amb la Shell, es sentia capaç de tot, havia après moltíssim, havia conegut gent d’arreu d’Europa i tenia una sòlida base de contactes en el món naval de la Ràpita. És en aquell moment que es decideix fer-se petit empresari obrint un petit taller a la Ràpita amb uns antics companys de feina. El moment era propici, acabàvem d’entrar a la Unió Europea i es respirava optimisme.

L’experiència empresarial sembla que no va anar gaire bé, i va decidir ser assalariat sempre a partir de llavors, però una altra decisió seva em va marcar.

Jose, tenint vora 30 anys, decideix posar-se a estudiar cicles formatius, el que no havia volgut fer 15 anys abans. La meua presència, i la de la meua germana a partir de finals de 1983, d’alguna manera el va motivar. Recordo la segona part dels anys 80 com una època en la qual mon pare tornava a casa tard per la nit, i es tancava per fer dibuix tècnic, estudiar matemàtiques o català, o fins i tot una matèria que llavors, en aquell temps, a Tortosa, ningú coneixia: anglès. I després matinava al dia següent per anar a treballar. I jo no podia fer més que admirar-lo en secret.

A partir de llavors vaig creixent i formant-me, mentre Jose també continuava formant-se i recordant-me, quan vaig entrar a estudiar a la UPF l’any 1997, que cap membre de la nostra família havia sigut universitari. Aquells anys els recordo amb optimisme, tant en el meu entorn proper com a nivell mundial.

Jose va passar a treballar en una coneguda empresa de la construcció de Tortosa per a posteriorment passar a treballar, gràcies a la seva formació posterior, al món de les instal·lacions gasístiques, acabant la seua vida laboral en una coneguda empresa manufacturera de plàstics amb seu a Tortosa, on s’ocupava del manteniment industrial, i d’on els seus antics companys de feina em deien ahir al tanatori, 7 anys després que es jubilés, “Encara avui comentem que si estigués Arrufat aquí aquesta màquina ja estaria arreglada”.

Tota una vida treballant, pensant sobretot en deixar un futur millor per als seus dos fills.

El llegat de Jose. Des de 1997 fins ara.

Més enllà dels meus estudis universitaris, el pare sempre em va donar suport en totes les decisions que vaig prendre, limitant-se a donar consells oportuns quan ho considerava necessari.

En ell em sentia tota l’estona com quan vaig aprendre a anar en bicicleta, jo la portava sol i ell em mirava des de la distància, confiant en mi.

Abans de la Universitat, vaig marxar dos estius a Irlanda per aprendre anglès, tot i el cost econòmic i tot i ser un luxe en aquells anys que molt poques famílies de Tortosa es podien permetre, vam acordar que ho feia a canvi de no demanar-li cap moto, com solien fer els adolescents tortosins en aquells anys, i jo vaig aprendre així a desplaçar-me en bicicleta per la ciutat com pocs adolescents ho feien, guanyant-me l’etiqueta de “weirdo” o raret. Ell i ma mare confiaven en mi i jo assumia les conseqüències.

Vaig poder marxar d’Erasmus sis mesos a Sciences Po París l’any 2021, quan bona part dels meus companys de facultat no ho consideraven una opció i malgrat l’alt cost que tenia, tot i les generoses ajudes que donava el govern francès als estudiants en matèria d’allotjament i subvencionant el menjar i transport.

Quan el meu darrer any a la UPF es va complicar per una maleïda assignatura al setembre, no em va posar en dubte que marxés un any a treballar a Escòcia per aprendre anglès, estant-me 6 mesos sense tornar ni un sol cop a Tortosa, ja que en aquell moment els vols de baix cost tot just començaven a desplegar i no era el mateix tornar a Catalunya des d’Escòcia que des de París.

Va fer el cor fort, tant ell com jo, quan l’ICEX l’any 2004 em va destinar a la maleïda plaça on molts pocs becaris volien anar, Alger, la capital d’Algèria, per la recent història sagnant del país, però ell creia en mi i em va ajudar a comprar-me el meu primer cotxe, de segona mà, per desplaçar-me pels carrers estrets d’aquella ciutat costeruda, un cotxe amb matrícula de Barcelona circulant per una ciutat on fins feia molt poc els estrangers eren un objectiu preuat pels terroristes.

Quan després vaig dir que no en tenia prou d’experiència internacional i que marxava a viure i treballar al Marroc, on m’hi estaria gairebé dos anys més, tampoc va posar cap objecció.

I quan finalment m’assento laboralment a Catalunya i amb 30 anys presento als meus pares la que ara és la meva dona, la Kristina, de Lituània, també van creure en mi. Encara el recordo compartint un gelat amb ella el dia que es van conèixer, com la cosa més natural del món.

Jose va patir veient-me patir quan vaig perdre la feina l’any 2018 arran de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, amb conseqüències directíssimes al lloc on treballava, però dins seu sabia que me’n sortiria.

Com també va patir, fins al punt de plorar i bloquejar-se, tot i que no m’ho va dir mai, en dos ocasions anteriors, quan en 9 anys em vaig posar malalt d’una malatia que requeria reacció immediata però que afortunadament no em va deixar seqüeles, i quan tenint jo 25 anys i vivint a Madrid es produeix l’atemptat terrorista d’Atocha del març de 2004, pensant-se ell que jo estava en un d’aquells trens. Jose era el meu heroi, però era humà, tot i que no m’ho demostrava mai.

Jo no puc amagar-ho, no soc tan fort com ell i estic plorant mentre escric això. Si he viscut tan feliç, si més no fins ara, ha estat principalment gràcies a ell i ma mare. En la sensació que això no duraria sempre, quan vaig publicar el meu llibre l’any 2022, sentint que possiblement no en publicaria mai més cap altre, sabia que els ho havia de dedicar, perquè sense ells “no hi hauria camins per recórrer” com jo he tingut la sort de recórrer.

Mon pare va ser un home doncs, que amb el seu petit gra de sorra, va contribuir a fer un món millor, creant exemple per als seus fills, donant exemple de com fer bé les coses, treballant, estudiant, implicant-se en la democràcia, però si tot això no fos poc estimava la vida, desprenia alegria i bon humor amb tothom qui el tractava, anant amb els seus amics d’esmorzar de forquilla fins al darrer moment perquè “quan estigui a la caixa no ho podré fer” i així el recordaré sempre, amb la teua energia vital, pare, i la teua capacitat per superar les adversitats. El meu repte és ara ser tan bo amb el Màrius com tu ho has estat amb mi.

Allà on siguis, descansa en pau.