El món de Màrius.

El passat dimarts 11 de novembre va veure la llum el Màrius, el meu fill, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Al voltant d’aquell dia a les ràdios sonava, que m’hagués cridat a mi l’atenció, els Figa Flawas i els Sexenni en català, però qui prenia els titulars en el món cultural era la Rosalia i el seu album “Lux”, mentre que una de les cançons més populars de l’any havia estat fins llavors “Die with a smile” de Lady Gaga i Bruno Mars.

Per honorar aquesta efemèride, he volgut deixar constància per escrit d’aquells temes internacionals i les dades socials i econòmiques d’aquest darrer trimestre de 2025 en el qual ell ha vingut al món i que, al meu parer, seran rellevants en els propers anys.

Màrius neix fruit d’un context social i polític estable a Europa, que ha permès la mobilitat amunt i avall pel continent. No tinc clar si hagués sigut possible conèixer a la seva mare, lituana, mantenir una relació a distància amb ella durant un any i després facilitar la seva arribada posterior com a immigrant comunitària a Catalunya sense els instruments que ha aportat la Unió Europea, potser sí que l’hagués conegut igualment i també s’hauria instal·lat, tot i que amb més traves burocràtiques, però el que poso aquí en dubte és el fet mateix que jo hagués viatjat fins a Lituània, on la vaig conèixer, sense les fronteres obertes de l’espai Schengen i sense el mercat comú que va facilitar, per exemple, els vols de baix cost, o sense el programa Erasmus, que va despertar en mi l’interès en conèixer gent d’altres països d’Europa.

Tot aquest món, presenteixo, es troba en risc ara mateix. Quan vaig començar a escriure aquest article feia poc més de 24 hores que el magnat Elon Musk, propietari de la xarxa social X i home més ric del món, havia demanat abolir la Unió Europea, fruit de la seva ràbia per la decisió comunitària de fer-li pagar una gran multa perquè X no compleix les regulacions europees, en concret la Digital Services Act, i primera sanció que la DSA imposa a una empresa gran des de la seva entrada en vigor.

Posteriorment el president dels EUA, Donald Trump, va fer pública la seva estratègia de seguretat nacional dels EUA, en la qual feia palès que ja no compartia amb Europa els mateixos valors i guiava la seva acció exterior per pur interès geoestratègic. De totes les crítiques que fa, una és particularment rellevant, en quan afirma que la Unió Europea soscava la llibertat política i la sobirania dels seus estats membres. Per si això no fos poc, unes setmanes més tard, l’administració nord-americana va decidir vetar l’entrada als EUA a l’excomissari europeu Thierry Breton i altres responsables europeus de la moderació de continguts a la xarxa social X, en una decisió que té més de similar a l’actitud que pren la Rúsia de Putin, quan veta l’entrada a Rússia a diferents polítics de la Unió Europea, que la que se suposa hauria de prendre un país fins ara aliat.

Tot plegat ens situa en un escenari ben diferent del que hem viscut i gaudit els darrers 50 anys o més. Per veure on estem avui i on estàvem en el passat, compararé amb dades dels dos països on el Màrius té vincles, Espanya, i més concretament, Catalunya, i Lituània. I d’Espanya em fixaré especialment com era quan va morir el dictador Francisco Franco i de Lituània em com ha evolucionat a nivell socioeconòmic des dels dies de la Via Bàltica de 1989, qual el país reclamava recuperar la seva llibertat, presa pels ocupants soviètics.

El diari El País va publicar, coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco el 20 de novembre, 20 gràfics explicant com ha canviat Espanya des de llavors, em centraré a explicar les dades que per a mi són més rellevants. Espanya, malgrat els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, és un país referent en drets i llibertats, segons els acadèmics del projecte V-Dem. També és un país més sa, al 1975, 4 anys abans que jo nasqués, l’esperança de vida era de 73,5 anys mentre que el 2024 aquesta era de 84 anys, segons l’Instituto Nacional de Estadística, al món només 4 països tenen major esperança de vida ara mateix: Japó, Corea de Sud, Andorra i Suïssa, però aquesta dada ha anat acompanyada d’una caiguda dràstica de la natalitat, els majors de 65 anys, que al 1975% eren el 10% de la població, ara són el 20%. Espanya també és un país més ric, el PIB per càpita s’havia duplicat respecte el de 1975, es va aturar amb la crisi de 2008 i amb la pandèmia de 2020 i ara creix en paral·lel a la creació d’ocupació, que destaca dins del marc de l’eurozona, un creixement econòmic que no ha anat acompanyat de la reducció de les desigualtats, l’índex Gini és avui en dia similar al de 1980, vora un 0,32. Espanya és també un país més educat, des dels anys setanta del segle XX la proporció d’adults amb estudis superiors ha passat del 6 al 31%. També és un país més igualitari, amb més dones treballant, el 46% de les dones treballa o està buscant feina, a més, el 44% dels diputats al Congrés de Diputats espanyol són dones. Espanya és també un país més urbà que veu com es buida en les seves zones rurals, també a Catalunya, on veiem unes dinàmiques sociademògrafiques ben diferents a la franja litoral que va del Camp de Tarragona fins al Maresme, comprenent l’àrea Metropolitana de Barcelona, en relació a la resta del país, i molt concretament en relació a les comarques d’interior. Però de totes les dades que oferia El País, per a mí la més preocupant és la que indica que una quarta part dels joves espanyols consideren que en determinades circumstàncies és preferible un règim autoritari a la democràcia i quasi la meitat desconeix com va morir Federico García Lorca.

Baixant de nivell fins a Catalunya, un dels grans temes de conversa durant el mes de novembre i principis de desembre de 2025 eren els resultats territorialitzats de l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya corresponent a les dades de 2023.

Al meu parer, com que la població més sensibilitzada a Catalunya al voltant de la qüestió nacional és conscient des de fa temps que l’independentisme ja no és majoritari, ni al Parlament ni en les enqüestes d’opinió, s’ha trobat en el debat de la llengua allà on concentrar les preocupacions sobre el rumb de la identitat catalana. Les dades de l’ús de la llengua estaven disponibles des de principis de mes, però no va ser fins al 27 de novembre que es van conèixer els detalls per territoris, on ressaltava, un cop més, les Terres de l’Ebre com l’àmbit territorial de Catalunya amb un ús més elevat del català, amb un 57% de la població que té el català com a llengua d’ús inicial més que fins i tot la Catalunya central (48%) o el Pirineu de Lleida (51%), però a la vegada també es feia constar que l’ús del català decreix fins i tot a Terres de l’Ebre en comparació amb dades d’anys anteriors. Màrius ha nascut a Tortosa, a les Terres de l’Ebre, està previst que visqui doncs en un entorn altament catalanòfon, en comparació amb les zones on viu la major part de la població catalana. Em preocupa que, tot i ser una mena de Gaeltacht del català, salvant les distàncies, no tenim el reconeixement com a tal per part de les autoritats que gestionen la promoció i defensa del català, com si ho tenen les zones equivalents a Irlanda. Al meu parer, el fet que la renaixença i el noucentisme va passar de llarg del sud de Catalunya, és a dir, no hem donat al país cap Verdaguer o Josep Pla, no tinguem mai aquesta consideració.

La greu situació de la llengua catalana no és aliana a un fenòmen demogràfic cada cop més comentat als mitjans de comunicació com és la caiguda de la natalitat a Catalunya. A Catalunya neixen l’any 2024 vora 1,08 fills per dona, un indicador que ha anat caient des de fa 15 anys. La caiguda del creixement natural de Catalunya ens ha portat a una situació de dèficit que només es compensa amb una gran entrada d’immigrants sense comparació en altres territoris del nostre entorn immediat europeu, un fenòmen que es va començar a produir a partir de l’any 2000 i que continua estable. Així, els nascuts fora d’Espanya el 2024 a Catalunya eren el 25% de la població mentre que 25 anys abans només representaven el 5% de la població.

Aquesta entrada de població ha portat al país a una complexa situació que es trasllada no només en l’àmbit de la integració lingüística i cultural, també en altres àmbits com la pressió sobre l’habitatge o els serveis públics, però en paral·lel diversos estudis assenyalen que, donat el nostre sistema productiu, intensiu en mà d’obra de baixa qualificació acadèmica, no podem prescindir de l’entrada de població immigrant en edat de treballar per tal de seguir creixent econòmicament.

Pel que fa a Lituània, la transició cap a la situació actual del segon país del Màrius comença 15 anys més tard que la d’Espanya. Si a Espanya tot comença a canviar a partir de la mort del dictador Franco el 1975, a Lituània els fets que marquen un punt d’inflexió en la història del país es situen entre els anys 1989 i 1991, quan es produeixen els fets de la revolució cantada que documento al meu llibre “La Via Bàltica”.

Si a Espanya el canvi ha estat espectacular, no ho ha estat menys a Lituània. Un article publicat al blog de la LSE l’any 2024 en el marc dels 20 anys de l’entrada de Lituània a la UE, demostrava que, de tots els països del bloc d’Europa central i de l’est que van entrar a formar part de la UE l’any 2004, Lituània va mostrar la convergència econòmica més ràpida respecte a la mitjana de la UE reflectit en el PIB per càpita en paritat del poder adquisitiu. L’any 2021, en el marc dels efectes econòmics de la pandèmia per la Covid-19, molts mitjans es feien ressó que, puntualment, fins i tot Lituània havia superat a Espanya en PIB per capita.

En el capítol negatiu, es pot mencionar, en el cas de Lituània, la gran disparitat en el nivell de vida que hi ha entre la regió de la capital, Vilnius, amb la seva elevada concentració de riquesa i atracció d’immigrants en els darreres anys, i la resta del país, on les dades demogràfiques ens parlen d’un declivi continuat de la població.

Però el principal núvol al davant que té Lituània, a l’igual que tots els països de la Unió Europea situats en la franja oriental, és l’amenaça expansionista russa, que es podria intensificar segons com acabi l’actual conflicte d’Ucraïna iniciat a partir de la invasió del país el febrer de 2022 i del qual se n’està desmarcant l’administració nord-americana, deixant a la Unió Europea tot el pes de la defensa d’aquest país, una institució internacional creada per projectar poder tou, no per ser una potència militar. I fins i tot en el cas que Rússia es retirés d’Ucraïna, una amenaça en format híbrid, en el sentit que el país es veu sotmés contínuament a campanyes de desinformació des de Moscú, no deixarà d’estar present a no ser que es produeixin canvis en la direcció política del país que ara mateix no es poden visualitzar.

He volgut escriure aquest article amb un sentit desordenat, sense les entrades per punts que faig habitualment en els meus escrits, per demostrar que no està fet amb IA, i no he afegit referències a les dades ofertes precisament també en aquest sentit. Aquest article no té cap altra finalitat que fer una fotografia del món en el qual el Màrius ha nascut. No descarto fer-ne esmenes posteriors. Darrera edició 26 de desembre de 2025.