Deixeu-me que reprengui el meu bloc personal, que tenia ple de pols des de feia anys, parlant-vos de Lituània. O si més no d’un lloc que es troba geogràficament dins de Lituània, tot i que té vocació de ser quelcom diferent.

No us parlaré, tot i que em podria estar estona fent-ho, dels llacs d’Aukštaitija, les aigües minerals de Druskininkai o de com m’agrada menjar cogombre amb mel d’abelles bàltiques mentre es posa el sol en una llarga vesprada d’estiu.

Avui us parlaré d’un barri de Vilnius, la seva capital, que ha declarat la seva independència i els seus residents us ho expliquen a la mínima oportunitat que tenen. El barri en qüestió es diu Užupis, que en lituà vol dir “més enllà del riu”, ja que vist des del centre històric de la ciutat el barri, perdó, a partir d’ara l’anomenarem república, està efectivament passat el riu Vilnelė. I qui us escriu té l’honor de ser l’ambaixador d’aquesta república d’artistes i lliure pensadors a Catalunya. Aquí a la foto em podeu veure aguantant la bandera de la república, una mà amb un forat al mig, la qual representa que no es poden acceptar suborns. No deixeu de llegir encara, el que us explicaré és seriós, encara que no ho sembli en aquest punt.

Va ser el 30 de desembre de 2013 quan l’artista i ministre d’exteriors d’ Užupis, Tomas Chepaitis, em va anomenar ambaixador d’ Užupis a Catalunya. Tot el que vaig fer per ser guardonat amb aquesta distinció va ser traduir dos mesos abans la Constitució d’ Užupis al català, document que es pot consultar a la seva web i la seva pàgina de Facebook.

Per què ho vaig fer? Bé, primer que res, i com va dir George Leigh Mallory  quan li preguntaven per què volia pujar l’Everest, “perquè està allí”, i una constitució que en el seu darrer article estableix que no t’has de rendir mai mereix ser traduïda. Qualsevol que visiti Užupis veurà que la seva constitució, (sí, tenen constitució, són una república!) està traduïda i exposada en plaques en multituds d’idiomes diferents però el nostre no hi era. No hi era ni encara hi és, perquè posar la placa té un cost que ningú de moment ha volgut encara esponsoritzar. Però fer l’esforç de traduir-ho des de l’anglès i el castellà, l’any 2013 quan encara no hi havia intel·ligències artificials i els traductors automàtics no estaven tan refinats com ara, a mi no em suposava cap esforç, i així almenys està en versió digital per tal que pugui ser gaudida, en català, els seus articles mig còmics mig idealistes.

Per què ningú abans del 2013 s’havia preocupat de fer-ho és quelcom que no m’ha deixat mai de sorprendre. Els catalans fanfarronegem dient que anem per tot el món, i ens agrada parlar davant d’una cervesa a un bar de Gràcia o del Poblenou, del que hem fet el darrer estiu per Islàndia, Xile o Vietnam. Però als Països Bàltics hi anem poc i en sabem encara poc i si hi anem i veiem manifestacions culturals curioses com les constitucions d’ Užupis no se’ns passa pel cap aportar el nostre granet de sorra, potser per allò del “què diran”, perquè som cosmopolites però també tenim encara una certa por d’interactuar amb humans d’altres terres amb qui tenim zero vincles en comú.

Per això, i ja sense vincles amb les meves tasques vinculades amb Užupis vaig publicar el 2022 el meu llibre “La Via Bàltica” en el qual explico com vaig caminar la Via Bàltica l’any 2018 entrevistant a 31 persones, per ajudar a trencar el mur de desconeixement que des de Catalunya tenim sobre les tres repúbliques bàltiques.

Però no em vull distraure, i us continuo parlant d’ Užupis. Hi ha molts d’articles a internet, sobretot en anglès i en castellà, però no gaires en català, més enllà de la Wikipèdia, que expliquin què és Užupis, per això jo no us distrauré explicant què es pot visitar o fer a Užupis. Almenys avui. Em limitaré a dir per què Užupis i el seu esperit lliure, que els ha portat a declarar la independència, redactar una constitució, nomenar president, ministre d’afers estrangers i ambaixadors, tenir moneda pròpia i fins i tot armada, és per a mi un reflex d’allò que m’agrada de Lituània.

Us explico.

Si m’esteu llegint en català, és bastant probable que ho estigueu fent des de Catalunya. En aquest indret del Mediterrani on visc, que alguns anomenen nació i d’altres simplement regió d’Espanya, però que tothom té clar que és quelcom de singular si més no perquè la Unió Europea ens classifica com un NUTS 2 agrupant dades estadístiques de tot tipus, sabem, per exemple, que cada any rebem més i més turistes estrangers, que venen a gaudir de les nostres platges, la nostra cuina i el nostre llegat artístic i patrimonial. Sabem que la nostra economia està creixent contínuament per damunt de la mitjana europea, en part per ser una potència turística, però també per la nostra especialització en altres àrees de l’economia en relació al nostre entorn immediat, primer va ser la indústria manufacturera, després va venir la química i l’automoció i ara es parla tant del sector biomèdic i tecnologia avançada, aquesta darrera impulsada per futurs fons sobirans locals.

Celebro tot això, és bo que la gent tingui de què viure i pugui fer plans de vida.

Però, de la mateixa manera que els humans ens preguntem sobre el motiu pel qual vivim,  a nivell col·lectiu, com a país, com a territori, encara que sigui com a regió, Catalunya també s’hauria de preguntar quin és el seu motto, el lema, els ideals de la Catalunya del 2025. L’any 2017 semblava que tot el que fèiem era perquè anàvem a ser independents. Ara què?

 Tot aquest creixement quin objectiu té a nivell filosòfic o d’aportació als catalans i la humanitat?

A Lituània, el país que envolta  Užupis, els seus respectius governs al llarg dels darrers anys ens volen fer entendre que Lituània és un petit país que vol fer front als grans països que no respecten la democràcia i els drets humans. Exemples d’això en tenim, per exemple, quan es va permetre l’obertura d’una oficina de Taiwan a Vilnius. I això és el que Lituània transmet al món, aquest és el seu moto pel qual Lituània viu i respira. Alguns diran que és una actitud agosarada que pot portar problemes comercials, d’altres que és molt lloable per part dels lituans, però el cert és que Lituània té un “motiu clar de ser”.

Per la seva part Užupis també respira, com a “República” dins de Vilnius. Jo, com a observador que he visitat almenys un cop cada any la capital de Lituània des de l’any 2009 fins ara, puc constatar l’evolució que ha fet la ciutat en paral·lel al creixement econòmic de Lituània. Vilnius al 2025 s’ha convertit en un lloc car on viure, car en part perquè s’hi poden guanyar molts diners, però tot això a costa de perdre, al meu parer, part de l’ànima que tenia aquesta ciutat, que en el seu dia estava ple de petits bars bohemis on podies beure i menjar per ben poc. Cert, un menjar i beure que segurament no era gaire sofisticat, comparat amb el que hi ha ara, però no havies de pagar, per exemple, 20 EUR per 8 peces de sushi, com recentment n’ha parlat el compte paròdic a Instagram Soy Vilnius.

I mentre la ciutat s’ha anat gentrificant i canviant la seva fisonomia, Užupis s’ha mantingut fidel al que sempre ha sigut, un barri on bona part del seus residents són artistes, i l’art es respira arreu de la república.

Creieu-me, només us cal creuar el riu Vilnelė a un costat, per entrar a la turistificada ciutat antiga, o a l’altre, per entrar al barri de Paupys amb els seus pisos exclusius, entre els més cars de Lituània, per adonar-vos-en que Užupis té caràcter, resisteix, sense fer soroll. Cert, aquí no estem a Nàpols o qualsevol altre lloc del sud d’Europa, però ho notareu. S’ha aplicat aquí, com diu el Tomas Cepaitis, ministre d’Afers Exteriors de la República d’ Užupis, el principi aristotèlic de què cap país ha de tenir més de 5.000 habitants, ja que “la ment humana no pot recordar més de 5.000 persones”. L’esperit d’Aristòtil passejant pels carrers d’una capital de la Unió Europea, ni més ni menys.

De l’exacta mateixa manera que Lituània, sense cobrir els grans titulars de la premsa internacional, té un caràcter propi dins d’Europa i fins i tot a nivell mundial, Užupis està aquí per recordar-nos que es pot viure amb sentit i esprement al màxim la nostra llibertat, ja que, com diu la seva constitució, tothom té dret a ser feliç, però també té dret tothom a ser infeliç. Per tot això, i davant l’imminent celebració del dia 1 d’abril, quan es celebra la proclamació d’independència d’ Užupis, declarada l’any 1998, vull proclamar des d’aquí que ens calen més Užupis, a Catalunya i arreu del món. Visca Užupis!